Disciplina de partit
Acabe de veure a Instagram, una més d’aquestes xarxes socials a les que jo no trobe com traure-li el suc, un vídeo penjat pel Partit Popular de la ciutat. En ell, el líder, es desmarca de la petició que ha fet el portaveu de VOX al respecte de l’assumpte de la immigració i al que aquest segon dona una sèrie d’eixides, sota el meu punt de vista, poc menys que delirants.
No vull ser jo qui faça les comparances amb altres èpoques de la història d’Europa i amb el que un partit al poder a Alemanya aconsellava que s’havia de fer amb aquells que, per cert, hui massacren Gaza i a tot el que faça olor a palestí. Cadascú tindrà que rendir comptes de les barbaritats que certes declaracions, intencionades o no, comporten i de les seues conseqüències al carrer.
La “disciplina de partit” obliga als representants de cadascuna de les formacions polítiques, a defensar qualsevol assumpte que la direcció del partit li posse sota el nas, sense poder dir esta boca és meua
Al que sí vull fer menció és a un assumpte anomenat “disciplina de partit”, que obliga als representants de cadascuna de les formacions polítiques, a defensar qualsevol assumpte que la direcció del partit li posse sota el nas, sense poder dir esta boca és meua. Escolte, en aquest vídeo, al portaveu del partit d’extrema dreta parlar, llegir més bé, el que porta a la xulla, i note un falta de confiança absoluta en les seues pròpies paraules. “Vostè ha de llegir açò que s’alinea totalment amb el que la direcció ideològica del grup recolza” pense que li diu la direcció estatal. I ell no fa més que llegir-ho. Crega o no amb la proposta. Així de fàcil. Així d’asèptic. I no ho critique, vaja. Cadascú que faça el que considere, però seguir certes consignes a peus junts sense tindre opció a discrepar, al menys de portes cap a fora, a mi em deixaria el cos malament.
Per suposat açò és així pel sistema polític que tenim. Ni millor, ni pitjor que altres però amb òbvies deficiències. Jo no vote a cap persona en concret, per molt que m’agradés perquè van en llistes tancades. I eixies llistes les elabora el partit en qüestió barrejant xurres amb merines. Així que si qualsevol vol treballar en política, no té més remei que acatar el que el partit al que s’aprope li imposa. Per damunt de les necessitats dels ciutadans, els que curiosament l’hem empentat fins eixe lloc, i per damunt fins i tot del que el propi polític pense.
Recorden a Winston Churchill, veritat? Afamat estratega britànic, amb més defectes que una granera d’Ali Express però amb un caràcter de campanetes. Doncs aquest, quan al seu parlament es preparaven per a fer qualsevol votació, decidia per damunt dels interessos del seu partit tan sols pensant en el que, equivocat o no, ell creia que era el millor per a la població. I si havia de donar el seu vot a l’oposició, ho feia significant-se. La seus menuda i oronda figura, creuava el reduït espai parlamentari per a situar-se junt a l’oposició, enfront dels seus, i enllà alçar la mà, la que no portava l’havà.
No dubten gens ni mica que un polític així tindria el meu vot. Encara que durés a la política menys que una Nintendo Switch a la porta d’una escola, de migrants o no.