Dinàmica coerció-consentiment. LLUÍS CATALÀ. Professor de Sociologia a la Univ. d’Alacant i Membre del Consell Polític d’EUPV-Alcoi
El professor Fernandez Steinko diu que per a que el sistema funcione i es mantinga un estat d’opinió favorable són necessàries certes dosis de coerció i consentiment. Comenecem pel final, pel consentiment. El poder econòmic (i en paral•lel, el polític) fa concessions i intercanvia avantatges (econòmiques, laborals, etc.) a canvi de suports estratègics o temporals (per exemple electorals), donant estabilitat al sistema. Això implica que els privilegiats, encara que els pese, han de ser capaços d’anar més enllà dels seus interessos particulars en benefici de l’estabilitat social. Les classes dominants només poden gestionar una societat no igualitària com la nostra si aconsegueixen que, a través d’aquests “acords” (que en altre temps van possibilitar els sindicats: seguretat social, educació pública, etc.), els seus interessos minoritaris siguen acceptats i reconeguts, amb més o menys convenciment, com els interessos generals de tot el país o, almenys, d’una part significativa del mateix. És el que va succeir amb el mercat immobiliari: com només un 8% participa directament del sector de la construcció, cal fer còmplice a un nombre major, liberalitzant el sòl i a partir d’ací intensificant l’activitat constructora per a 1) crear treball i 2) beneficiar els propietaris d’habitatges amb un increment notable dels preus. En certa mesura, gairebé tota la població vam ser còmplices de la bombolla immobiliària, però aquesta estava destinada en últim extrem a unflar els beneficis del capital del sector i de pas omplir les butxaques de col•laboradors polítics necessaris.
Però de la mateixa manera que els poders fan concessions per aconseguir estabilitat i mercat per als seus productes, quan disminueixen els seus guanys (com ara, en temps de crisi) o veuen en risc el seu negoci o les seues inversions, també activen la maquinària coercitiva, posen en funcionament mecanismes perquè el ciutadà senta una calculada dosi de por, que el duga a donar el seu consentiment. Això ha sigut molt clar en el cas de les retallades socials: “si voleu seguir tenint sanitat pública, haureu de pagar els medicaments”; “si voleu tenir educació pública, haurem de reduir plantilla i augmentar el nombre d’alumnes per aula”, etc. I també és un cas semblant el de la Canal: “si no voleu perdre els llocs de treball que possibilitarà La Española, deixeu que construïsca damunt de l’aqüífer, que els riscos són mínims”, se’ns diu.
Però els poders econòmics i polítics han de tenir clar que la ciutadania ha reaccionat, està descreguda i no està disposada a acceptar xantatges, especialment si aquests no beneficien al conjunt de la població, perquè va instal•lant-se una espècie de pensament del bé comú, que es posiciona enfront de la corrupta relació entre poder polític i poder econòmic, que tan bé coneguem al País Valencià. Espere que en breu siga només un mal record.