Despedida

Vas arribar a casa un mes d’octubre, fa deu anys. “Mira, mami, són com dos lonches de jamón york”, va dir Leo acariciant-te les orelles. Des d’eixe dia, ja no vaig ser la mateixa. He conegut l’amor incondicional amb tu: he aprés a rebre’l i a entregar-te’l. A les poques setmanes d’arribar ja acumulaves no sé quants desastres domèstics, i així i tot ja no volia separar-me de tu. Perque si sóc més humana ha sigut gràcies a tu. I gràcies a tu, vaig poder obrir la porta del meu amor cap als animals. Eres el gos més especial que mai he conegut. Insubstituïble.

A casa et trobem molt a faltar. Fa ja un mes que t’en vas anar. Encara ens sembla mentida que tot haja passat tan ràpid. Hem transitat per la pena, la nostàlgia, el buit, i fins i tot la ràbia. Pensava que seria més fàcil, perque els dies previs a la teua partida, a l’hospital, et mirava als ulls i semblava que em deies que ja no podies més. Però em resistia a creure’t. I tu, a anar-te’n.

I ara, et busque sense adonar-me i sols queden unes rutines interrompudes i les teues pertinences, encara no m’he atrevit a desfer-me d’elles. Plore en silenci perquè Leo no m’escolte. Se que ell també ho fa, tot sol, en la foscor d’una habitació que encara fa olor de tu, a un record que fa mal. El dolor encara és massa gran, quasi tant com l’amor que ens vas regalar fins a l’últim alè. Espere haver estat a la teua altura.

Qui no ha sentit com un ésser és capaç d’estimar-te incondicionalment, amb la innocència i la lleialtat d’un gos, no pot entendre un amor així: amb el cor.

Fins sempre, Pepe. Descansa en pau, amic.