Desencant educatiu
Després de passar la major part de la meva vida a les aules, avui dia desconfie més que mai del sistema educatiu. Entenc que arran de la meva experiència personal no dec generalitzar, ni deixar que el meu negativisme subjacent condicione les idees que expose en aquesta columna. No obstant faré meva novament una d’aquelles màximes del periodisme que diu que sense crítica, l’opinió és poc atractiva.
Vinculat des de ben petit a l’escola pública, vaig passar els primers anys d’escolarització al Romeral. Sens dubte l’etapa de la qual estic més orgullós, ja que em va permetre estudiar en la llengua que més estime dins d’un sistema laic. Tal vegada pels anys tan meravellosos que allí vaig viure i la indirecta relació que he mantes posteriorment, lamente el tarannà dictatorial amb el qual algun membre de la direcció gestiona el centre avui dia.
Amb l’arribada de la secundaria vaig fer el salt a l’IES Andreu Sempere, el qual, sense les dades en la mà, diria que és un dels instituts amb menor inversió de tot el País Valencià. El mal estat de les instal·lacions i els escassos dots didàctics d’alguns docents eren alguns dels problemes que havíem d’afrontar a la nostra època. Tot allò sumat a la presència de companys que, per no trobar un sistema que s’adaptés a la seva realitat, entorpien l’ordre de l’aula.
Una vegada acabat el Batxillerat la pressió social t’encamina a estudiar una carrera universitària. De fet sembla més adient estudiar un grau, encara que no es tinga la suficient motivació, a emprendre qualsevol altre camí alternatiu que desemboque en l’autorealització personal. Després d’estudiar cinc anys a la Universitat Miguel Hernández d’Elx puc dir que no m’hi van oferir ni tan sols un crèdit en valencià i que a més sóc un altre “periodista” a l’atur.
Amb tota aquesta realitat encara som alguns els inconscients que ens clavem a fer un màster. L’estratègia que adopten les universitats (inclús les públiques) a l’hora de promocionar un postgrau són les pròpies d’un agent comercial de segurs. Et diran tot allò que vulgues oir i obriran els terminis de matriculació tantes vegades com faci falta per a convertir-te en un “adepte a la causa”. De fet no hi han excessives diferències amb l’educació privada, ja que si pagues les tasses ni tan sols t’exigeixen que domines la llengua vehicular del curs.
La clau per sortir de la crisi de valors actuals està en l’educació. Continue pensant que el model laic, públic, universal i gratuït és el necessari per a aconseguir-ho, però és possible que l’error es trobe en la forma en què s’aplica.