Deplorable. SERGI RODRÍGUEZ I CASTELLÓ. Coordinador EUPV Alcoi

Per a molts dels que desitjàvem un gran acord electoral entre tots els que optem per la ruptura amb l’actual situació de dèficit democràtic i de retallades als drets fonamentals, la notícia de la desfeta d’aquest acord ha suposat un pal molt gran.

Tots junts formarem part d’aquell moviment d’indignats que des del 15M del 2011 es mobilitzà per protestar contra el sistema d’espoli i explotació social que vivim i que condemna a milions de ciutadans a la misèria, la precarietat i l’atur, mentre continuen fent guanys els poders financers i els polítics venuts als seus interessos. Junts, els que mai havien participat en cap moviment i els que ja veníem d’una llarga lluita contra les injustícies quan pocs ho feien en una societat adormida en l’abundància de la farsa econòmica capitalista. Junts, entenent que la mobilització és l’única eina que garanteix els drets i que la unió fa la força.

La crisi sistèmica va esclatar en una protesta massiva de milions de ciutadans indignats i farts de la corrupció i de l’hegemonia dels prestidigitadors que fan de la política un engany entre dos (PP/PSOE) per a que, en realitat, res canvie. S’ocuparen els carrers i les places en defensa de l’interès comú i amb el compromís de tombar per vies pacífiques i democràtiques la situació que a tots ens ofega.

La traducció immediata d’aquest compromís foren els espais de confluència que a tot arreu de l’estat es consolidaren a molts municipis i que han estat tot un èxit pel suport popular aconseguit i que ha permès l’inici del canvi a moltes de les grans ciutats. Aquesta realitat donava peu a pensar que la continuïtat d’aquestes experiències afavoririen anar pujant escalons fins aconseguir, tots junts, la derrota definitiva del règim actual, a les consecutives convocatòries electorals.

Els resultats electorals a les autonòmiques catalanes, mereixen una reflexió diferenciada donada l’especificitat d’aquella situació on el fet determinant no era tant les qüestions socials com les nacionals identitàries (fixem-se amb el contrast dels resultats municipals a Barcelona i moltes altres ciutats catalanes on les iniciatives municipalistes confluents guanyaren majories i els resultats de les opcions equivalents a les autonòmiques).

Però lluny de desencadenar-se aquesta dinàmica, el que ha passat és que s’han articulat tota una serie d’interessos que una vegada més han aconseguit que es dediquem a mirar-nos el melic oblidant que el que hi ha que fer és mirar als aturats, a les famílies desnonades, a la precarietat dels dependents, a les necessitats bàsiques dels ciutadans i a la necessitat imperiosa de capgirar tota aquesta penosa realitat. Interessos afavorits pels grans poders que, quan veuen perillar el seu “statu quo” alimenten egos partidistes i personals per eliminar les possibilitats reals de canvi que es puga perjudicar (divide i venceras). I a vegades, com pot ser el cas, no es cal ni moure’s, doncs nosaltres mateix ens auto-liquidem mentre ells es refreguen les mans i es desqueixalen de riure’s.

Els que no estem en primera línia mediàtica però desitgem que les coses canvien, mirem als que sí que ho estan i que ens podrien representar i ens preguntem: però com no es doneu compte que necessitem anar tots junts? Per què ens pegueu aquest pal?

I ací em venen a la memòria les paraules de Pepe Mújica, expresident d’Uruguai i referent de tota la gent digna, i que va dir en una entrevista que li feren amb motiu de la seua darrera visita: “Nosotros en Uruguai todas las fuerzas progresistas vamos juntas desde los años 40 del siglo passado. Pero, sabe cuanto nos costó entender esto?… Toda una vida”.

I jo, amb admiració per aquesta gent, pense: “nosaltres no seriem capaços d’entendre-ho ni tenint
tres vides més.”.

A veure si un cop de lucidesa d’última hora canvia la situació de trencament actual. Seria bona
notícia. I si no… que cadascú traga les seues pròpies conclusions.