D’Alcoi a Ruanda per a fer un voluntariat
L'alcoiana Mónica Martínez ha estat un mes a Àfrica donant cursos de formació i contribuint com a fisioterapeuta de manera altruista
El voluntariat de professionals de la salut a Àfrica s’ha convertit en una pràctica cada vegada més comuna. Experts de diverses àrees dediquen mesos de la seua vida a contribuir amb els seus coneixements a societats menys desenvolupades. Amb aquesta experiència, no sols se senten satisfets per haver ajudat a aquestes comunitats, sinó que també s’enriqueixen per les vivències i aprenentatges que transformen la seua perspectiva.
Aquest és el cas de Mónica Martínez, una fisioterapeuta alcoiana especialitzada en geriatria i neurologia, qui, gràcies a un programa de voluntaris de la Universitat Miguel Hernández, ha passat un mes en Nemba, Ruanda. Mónica ha sigut membre d’un equip de set espanyoles, integrat per fisioterapeutes, psicòlogues i infermeres els qui, durant la seua estada, han impartit formacions i ajudat a l’hospital amb els seus serveis.
Un dels aspectes més destacables del seu treball a Àfrica ha sigut la seua labor a l’hospital local. Malgrat els escassos recursos, Mónica ha quedat sorpresa pel bon estat dels hospitals així com per la preparació dels professionals. “L’hospital tenia pocs recursos, però estaven molt ben cuidats. De fet, el servei de fisioteràpia tenia molts aparells, més fins i tot que alguns centres de salut d’Espanya. A més, els professionals saben moltíssim, amb el poc que tenien es manejaven molt bé”, explica l’alcoiana.
No obstant això, no tot va ser fàcil. Les condicions a l’hospital eren sovint dures i impactants. La fisioterapeuta descriu escenes difícils d’oblidar: “Vaig veure coses molt dures com a pacients amb tuberculosis mesclats amb pacients de salut mental, que això no té ni peus ni cap. També en alguna sessió de teràpia vam veure gent massa medicada. A més, en l’especialitat de fisioteràpia vam veure molts #xiquet amb paràlisi cerebral o alguna síndrome rara que no estan tractats correctament”, continua.
El treball de Mónica no es va limitar a l’hospital. També va participar en la formació de professors en centres escolars, impartint xarrades sobre els beneficis de l’esport i dinàmiques grupals per a manejar l’estrés a través de l’activitat física. A més, va oferir formació al personal sanitari local, enfocant-se en com progressar amb l’exercici terapèutic, especialment per a persones majors.
Una de les experiències més significatives per a l’alcoiana va ser la interacció amb la comunitat local. “Arran de tot el tema del genocidi, la gent és molt amable i tots s’ajuden entre tots. Tenen un sentit immens de comunitat”, afirma. No obstant això, també es va enfrontar a un xoc cultural important a causa de la seua condició d’estrangera. “Ens miraven a tota hora, ens demanaven diners i ens tractaven amb superioritat per ser blancs, ‘umusungus’, com deien ells. Va ser un xoc de realitat bastant gran”.
Abans de partir a Àfrica, Mónica i les seues companyes van decidir comprar material per a donar-ho a l’hospital. Ella, en particular, va donar un aparell d’electroestimulació transcutània, que va servir de gran ajuda en el centre hospitalari. “L’hospital tenia una màquina similar que no usaven perquè els elèctrodes estaven trencats. La meua màquina sí que tenia i vaig tindre la idea de sacrificar dos elèctrodes, tallar-los i unir-los amb els altres, llavors l’hospital va passar de no tindre una màquina trencada a tindre dues en funcionament. Va ser molt especial per a mi poder ajudar d’eixa forma”, expressa emocionada.
“Aquest voluntariat m’ha fet plorar molt, però també m’ha donat molts moments satisfactoris. Vindre a Ruanda m’ha fet canviar la meua manera de pensar i de veure la vida. Veure un país empobrit et fa adonar-te de les coses importants de la vida, et fa agrair el que tens i et trenca els prejudicis”, conclou l’alcoiana.