Centenari de Joan Fuster

Enguany es compleixen cent anys del naixement de Joan Fuster. Hi ha celebracions i homenatges per tot arreu amb motiu de l’efemèride. Personalment, considere que la millor forma de celebrar-la és, sense dubte, (re)llegint alguna obra de la seua àmplia producció (assajos, articles, poemes, etc.) sempre interessant i enriquidora. Que quede clar que hi ha qui podria fer aquesta evocació o rememoració amb més solvència que no jo, però enlloc no està escrit que qualsevol no puga dir la seua opinió o fer exegesi d’alguna obra o acudit de l’intel·lectual i savi de Sueca.

Confesse que no he estat un lector regular de Fuster. N’he llegit coses més aïnes lleugeres, com ara Discordances i Més discordances, i sempre m’ha agradat de saber el seu punt de vista sobre múltiples assumptes, que no sempre coincidia amb el meu. També he de dir que la lectura de Nosaltres, els valencians els anys universitaris no em va resultar fàcil ni amena, però vaig reconéixer de seguida que era una obra important, cabdal i puntal per a la nostra cultura.

Quan el van traduir a l’anglés (1992) vaig llegir el Diccionari per a ociosos (Dictionary for the Idle) per simple deformació professional: volia veure com sonava el Fuster en la llengua de Shakespeare, i sobretot fins a quin punt els lectors anglosaxons podien connectar amb l’univers “sui generis” fusterià. He picat també entre els seus aforismes sense seguida, de manera irregular.

Em perdonaran, per tant, l’atreviment de fer unes reflexions que, encara que conegudes i acceptades per molts, continuen ignorades o rebutjades per molts altres. Pel que fa a la llengua que parlem, de la mateixa manera que es fa amb els dogmes de qualsevol religió, cal que recordem i parafrasegem, de tant en tant, les explicacions i els raonaments que es troben en un llibre seu que em va agradar per la claredat i que em va recomanar el dramaturg Manuel Molins, un home “profundament fusterià”. El llibre és Un país sense política i els raonaments que breument s’hi exposen són els que segueixen a continuació.

Una vegada conquistat el territori de València pel rei Jaume I (rei d’Aragó i comte de Barcelona) el 1238, els aragonesos, a la recerca d’eixida al mar, volgueren ocupar-lo. Però el rei s’hi oposà i retingué València i més ciutats importants com Xàtiva o Alcoi. Per a la repoblació del territori va preferir principalment catalans, que es van expandir cap a l’est i cap al sud; bona prova d’això és la llengua que parlem a les Illes i al País Valencià.

La repoblació es va fer a poc a poc. Com que els aragonesos, els catalans i altres pobles no eren prou per a eixa tasca, es va permetre que part dels moros indígenes romangueren al territori conquerit, ja que una expulsió fulminant hauria significat un suïcidi econòmic: els moros, millor que ningú, coneixien el teixit productiu, la forma de subsistència, el conreu, la construcció, la fabricació d’eines, etc. I no era qüestió de desfer-se’n del dia a la nit. El desplaçament de catalans del Principat (Catalunya) cap al regne de València continua fins a les darreries del segle XV, com també cap al regne de Mallorca.
No és estrany, per tant, que escriptors clàssics com Ramon Llull i Anselm Turmeda (de Mallorca) i Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Joan Roís de Corella (de València) escriguen tots en català. Tant els escriptors com el poble eren “catalans”. Al regne de València va perdurar la comunitat arabitzada fins al 1609, així com unes comarques de població aragonesa. I quan aquell any, després de 379 anys de convivència amb els musulmans, el rei Felip III en decreta l’expulsió, es produeix un trenc en desfer-nos d’un terç de la població, que es diu prompte.

Des d’un principi, Jaume I va considerar els regnes de València i de Mallorca com a regnes o estats independents. Així, un bon dia els habitants d’eixos dos regnes es van dir: “Nosaltres no som catalans” i van començar a autodenominar-se valencians uns i mallorquins els altres, de manera que el nom de catalans va quedar relegat per als que vivien al Principat. Coses prou normals i sensates. Tot i ser britànics, als escocesos tampoc no els pega gens bé que els confonguen amb els anglesos.

El gironí Francesc Eiximenis deia el 1383: “Ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià sia poble especial i elet entre nosaltres de tota Espanya. Cas com siga vengut e eixit, per la major partida de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià”. Curiosament, uns cinquanta anys abans l’empordanés i ciutadà de València Ramon Muntaner havia dit dels valencians que eren “vers catalans”.

Els valencians sempre han preferit dir valencià al català que parlaven, però això no significava, ni de bon tros, que fóra una llengua diferent de la que es parlava als altres territoris (Principat, Illes o Rosselló). Per altra banda, no era estrany que a Barcelona s’editaren obres escrites en valencià, i que a València ho feren en català: els uns i els altres estaven convençuts que es tractava de la mateixa llengua. Més endavant, quan els tres territoris es van considerar diferents a l’hora de parlar, van entendre que en el passat tots havien fet servir la mateixa modalitat idiomàtica, però que ara consideraven arcaica, és a dir, la que en el seu moment havien fet servir Ramon Llull, Ausiàs March, Bernat Metge, etc. Aquella llengua arcaica i de nexe d’unió era el llemosí que tots parlaven, un primer estadi fins a arribar al valencià o mallorquí, ja que el terme “català” incomodava als territoris més enllà del Principat. I fent un pas més endavant i posats a mirar-nos el melic (el meliquisme famós), els menorquins no parlen mallorquí sinó menorquí, els d’Eivissa, eivissenc, i jo, nascut a la Vall d’Albaida, no parle alcoià, encara que m’haja passat més de mitja vida a l’Alcoià. Així ho sent. Que tots em perdonen si continue fidel a la meua “varietat lingüística” i no em puga despendre de les harmonies vocàliques en mots com “terra” o “serra”, “Gorga” o “boira”, d’entre altres molts defectes, si es poden considerar defectes, és clar.

Enguany també fa trenta anys que Joan Fuster es va morir. La Batalla de València, que va començar el 1976 i que va fracturar la societat valenciana durant tants anys, ara sembla enterrada i oblidada. Esperem que aquest any, aquell llunyà conflicte de banderes i llengua que ens va dividir, continue enterrat i oblidat, i que a ningú no li passe pel cap d’encetar una nova edició d’aquell desafortunat enfrontament quan parlem de Joan Fuster o d’alguna de les seues sentències com la que diu “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, de la mateixa manera que parlar valencià és la nostra manera de parlar català.

Bartolomé Sanz Albiñana. Catedràtic d’Anglés i Doctor en Filologia Anglesa