Carta única

La passada setmana va ser ‘l’hora de la veritat’ per a moltíssims estudiants al nostre país amb la Prova d’Accés a la Universitat (PAU), també coneguda com a Selectivitat.

Una ‘carta única’ en la qual et jugues el teu futur, o almenys això et fan creure.

Més enllà de prendre decisions molt rellevants a unes edats en les quals eres quasi incapaç de triar entre uns pantalons o un altre, és que la teua vida com a estudiant, el teu esforç, llàgrimes, enutjos i sentiments tan oposats com l’eufòria i la impotència, es congreguen en tres dies.

Tres dies perquè es decidisquen moltes coses del teu futur més immediat, perquè encara que digam que la vida és molt curta, en el camí, si hi ha sort, hi ha molts anys que viure i molts canvis que experimentar, inclòs, la trajectòria professional.

L’emprenedoria ha estat sempre present, tenint aqueix nom o sense tindre’l, perquè quan la situació estreny, l’enginy s’aguditza, si no, que li ho diguen a aqueixes persones que han de traure a les seues famílies avance siga com siga. Cada vegada són més les professions que van sorgint i que s’obrin camí en una societat accelerada.

El cas és que, malgrat que vaig fer la Selectivitat fa ja més d’una dècada, recorde perfectament les sensacions, les pròpies i les dels meus amics pròxims. Diria que en alguns casos era absolutament insostenible viure de la manera en el que ho feien algunes de les persones del meu entorn estudiantil.

La preparació a la PAU, tenia –no sé si contínua sent així ara–, diversos camins preparatoris. Òbviament, el del marc acadèmic, en el qual et van explicant com seran les proves a les quals t’enfrontaràs, però també aqueix en el qual la paraula Selectivitat apareix en cada dia lectiu, i fa el seu apunte en els teus somnis o malsons.

Et diuen més o menys com serà, et deixen clar el que et jugues en aqueixos dies, però ningú del teu centre educatiu t’acompanya, almenys a mi, en el procés de comprendre les emocions que sents i saber digerir-les per a no supose un trauma.

D’alguna manera, és una experiència en la teua vida, que ja deixa veure més o menys el funcionament del sistema en el qual ens trobem, amb la diferència que quan fas la PAU, l’edat que tens, dista molt de tindre eines emocionals i, de perspectiva, perquè ara, 13 anys després, jo continue escrivint d’aquesta vivència.