Carlos Aracil, un rècord que va romandre vigent 62 anys

Amb l’últim triomf a casa de l’Hèrcules B, l’Alcoià de Vicente Parras va igualar el rècord històric de victòries consecutives que datava de fa més de sis dècades, seixanta-dos anys per a ser exactes, que obliga a retrocedir en el temps fins a la temporada 1956-57, una de les més reeixides perquè va acabar amb el títol de Tercera i va suposar el retorn de l’equip a Segona Divisió tres temporades després després d’eliminar al Mallorca –amb partit de desempat inclòs en Sarrià– i el Sants de Barcelona.

En aquell equip en plena època daurada, en una dècada que la va començar en Primera Divisió i era habitual veure al Alcoyano pels camps de Segona, hi havia un porter d’estampa lleugera, molt àgil sota pals, que després de destacar en el futbol local en clubs com el At. Salesià i el Sant Roc, en aquells dies entrenat per Mario Santacreu, la figura indiscutible del periodisme esportiu d’aquells anys, va passar a la primera plantilla del Alcoyano durant dos cursos. Carlos Aracil va estar la temporada de l’ascens i la següent en Segona Divisió, però no va arribar a jugar cap partit oficial com a tercer porter de l’equip.

En la campanya del rècord de victòries consecutives, va estar a l’ombra de González, que era el titular i l’antítesi de Carlos Aracil, ja que era un porter potent, de gran envergadura, que va vindre de terres castellonenques sense molt de currículum i que en l’Alcoià es va fer un nom gràcies a aquell ascens i la triomfal campanya que va quallar el Alcoyano.

L’altre porter, que va començar com a titular, era Fusté, del qual Carlos Aracil guarda molt bon record. “Era un porter que al meu particularment m’agradava”, explica als seus 88 anys molt ben portats.”