Ariel Mompó: un heroi amb llegenda pròpia

Fa molt anys, quan parlar valencià era cosa de sainet i ensenyar “en” valencià resultava una miqueta exòtic, circulava una llegenda urbana per les aules escolars de la ciutat. El relat venia a dir que hi havia un professor que deia “quatre al poal” quan era ben sabut per tots els cranis privilegiats del món mundial acadèmic que allò correcte venia a ser “cuatro al cubo”.

En aquells temps en els què semblava que la ciència –com les pel.lícules de comboixos– només podia ser dictada en castellà, que un matemàtic s’aventurara a explicar la seua matèria en la pròpia llengua era un fet digne de ser considerat una gesta heroica.

Vaig tindre la sort de compartir docència un grapat de cursos amb aquell mestre, Ariel Mompó, a l’Institut Pare Vitòria. Mai se’m va acudir esbrinar si la llegenda urbana del “quatre al poal” era certa. Això sí, puc donar bona fe del seu qualificat magisteri com a pioner de la normalització lingüística en un temps que per al nostre idioma cada passa endavant era una victòria front al menfotisme i la ignorància. I molt més si aquesta passa venia d’una àrea tan esquerpa com la matemàtica.

Per als que érem de lletres la llegenda del “quatre al poal” servava l’alé romàntic de professor solitari que havia d’enfrontar-se als complexos d’inferioritat i l’autoodi d’aquells que consideraven el valencià només apte per cantar l’Himne de Festes.
Al costat d’Ariel Mompó els professors –i moltes generacions d’alumnes de l’Institut Pare Vitòria– vam aprendre moltes matemàtiques i, sobretot, vam aprendre molt sobre la dignitat i la coherència.

També ens va fer arribar una lliçó definitiva i ben simple: venia a dir que era possible, sense parafernàlia ni dramatisme –Ariel Mompó era un home discret i amb sentit de l’humor– mostrar a la societat com des d’una pissarra plena de xifres, equacions, integrals i algoritmes, la nostra llengua era un ésser ben viu i apte per a qualsevol matèria.

Send this to a friend