Antoni Miró: “És un mèrit rebre la distinció només amb els vots de l’esquerra”

Al flamant Medalla d’Or i nou Fill Predilecte d’Alcoi, com a tot artista, se li recordarà molt probablement per les seues obres d’art i pel treball realitzat al llarg dels molts anys de dedicació. La setmana passada, l’Ajuntament d’Alcoi li va fer lliurament d’aquestes distincions, les majors que atorga la ciutat.

Antoni Miró (Alcoi. 1944) és, segurament, el pintor i escultor alcoià contemporani amb major projecció. Així ho testifica una prolífica obra present dins i fora del nostre país, tant en col·leccions particulars com en espais i entitats públiques i privades.

Ell, no obstant això, prefereix que se li recorde, simplement, com “una persona que ha intentat servir al seu poble, a la seua gent i que sent una gran estima pel seu país”.

Es defineix com un “un pintor realista” que ha provat totes les tècniques i estils, fins a trobar aquell en el qual se sent més a gust. “Sempre m’he decantat feia el realisme, la denúncia, un realisme social es podria dir”. Les seues obres es presenten en els més diversos suports. “En els 70 vaig decidir pintar sobre bases molt diferents, sobre llenç, fusta, metalls, plàstics… en els 80 vaig utilitzar el llenç i he anat provant coses, tècniques i productes segons el moment”.

Espera continuar pintant durant molt de temps, “més ara que ja he aprés a fer millor les coses”. Somriu.

Viu i pinta en el Mas del Sopalmo i afirma sentir-se afortunat per tot el que li ha aportat la seua professió. “M’ho ha donat tot. He viscut bé i aquest és un ofici molt agraït. Si fas les coses mitjanament bé i t’agrada, et sents molt reconfortat. Si damunt et compren quadres, això ja és una bogeria”, diu amb aqueixa irònica timidesa que li caracteritza.

Per la distinció concedida diu sentir-se feliç. “Que et concedisquen un reconeixement d’aquestes característiques en un el teu poble és molt important. M’han donat molts premis significatius en altres llocs, però no els valores igual”, afirma. “A vegades costa més que et reconeguen en la teua pròpia ciutat. I pel que s’ha vist, en aquest cas no ha sigut fàcil”.

Es refereix Miró al fet que la concessió de la distinció no ha obtingut la unanimitat de tots els grups amb representació municipal. Va argumentar el PP que no era mereixedor del guardó algú que “defensa la independència de Catalunya i reivindica els Països Catalans”, postura que van assumir, a continuació, Ciudadanos i Vox. “Que hi haja, o no, unanimitat m’és igual, però quasi m’agrada més rebre així la Medalla. Tindré l’honor de ser la primera persona a la qual se li concedeix només amb els vots de l’esquerra. Pot ser que algú ho veja com un demèrit. Per a mi és un gran mèrit”, subratlla.

Admet que no té cap problema en què se li titlle de ser “d’esquerres i nacionalista”. I argumenta que els que diuen aquestes coses d’ell “són més nacionalistes que jo i no ho saben. La diferència és que ells practiquen un nacionalisme opressor enfront del nostre nacionalisme que el que defensa és la nostra cultura i la nostra llengua”.

Aqueixa polèmica que ha suscitat el seu nomenament com a Fill Predilecte i la concessió de la Medalla d’Or no li és nova. El seu art compromés i, si es vol, fora del políticament correcte, li ha suposat més d’un disgust. “No sóc polèmic. És més, no m’agrada ni l’espectacle ni muntar números. Però és cert que hi ha gent que busca en les meues obres la controvèrsia. Gent –afirma– que està al servei de les idees dominants. El problema és que qui mana en aquesta societat és l’oligarquia i les grans empreses multinacionals, que estan per damunt dels estats”.

Pot llegir l’entrevista completa a Antoni Miró en l’edició de El Nostre del dissabte 18 de setembre.