Antoni Miró: Entre la diacronia i la sincronia

Hay pocas cosas tan ensordecedoras como el silencio”. El poeta uruguaià Mario Benedetti escrivia aquests versos/emblema per fer-nos adonar del valor de la paraula i de l’enorme pecat de la indiferència. Són adients especialment en un món on, de vegades, l’individualisme egoista i la manca de solidaritat esdevenen el símptoma evident d’una societat en descomposició.

Però no tothom aparta la mirada de les injustícies. Ans al contrari, hi ha persones en tots les àmbits, però especialment en l’òrbita de la cultura, que dediquen vida i obra a ressaltar aquells aspectes socials que necessiten ser mostrats, explicats i denunciats per a crear consciència. Sempre hi ha qui assumeix en les seues creacions un compromís ètic que se sobreposa a la comoditat de la banalitat artística de la divisa de “l’art per l’art”. És evident que Antoni Miró és un representant d’aquesta visió generosa de la creativitat i que la seua mirada social, unida a una gran sensibilitat artística i a una indubtable habilitat pictòrica, l’han convertit en un referent cultural arreu del món.

Just aquest mes de novembre, a l’Uruguai, s’ha presentat l’exposició Antoni Miró, 80 años acompanyada de l’edició del llibre: Antoni Miró una sutil sincronia, amb un pròleg de l’artista Rodolfo Torres i amb un prefaci molt acurat del polifacètic Josep Sou, que ens parla de l’ètica i l’estètica en l’obra de Miró. Aquesta exposició i aquest catàleg serveixen de reconeixement personal al país sud americà d’una llarga i fèrtil trajectòria, just en el vuitanté aniversari de l’artista alcoià.

La relació d’Antoni Miró amb l’Uruguai no és nova. Fa més de vint-i-cinc anys que les seues obres hi troben acollida, allà compta fins i tot amb un espai propi: L’Espacio de Arte Antoni Miro de Santa Lucía, creat en 2013 i que té com a objectiu, a banda de la difusió de l’obra del nostre pintor, ser un espai de promoció i d’exposició d’artistes de la comarca uruguaiana on està ubicat.

El catàleg que s’ha publicat juntament a l’exposició inclou fotografies del ressò obtingut per les diverses exhibicions de les obres de Miró en els diferents espais utilitzats per la institució. Unes mostres pictòriques que s’han programat al llarg de més de dues dècades. En principi es duien a terme en espais itinerants i, darrerament, ho fan en un espai base permanent al Cañaveral del Jardín Histórico Quinta Capurro de Santa Lucía i al Vivero Montes del balneari La Floresta. A les imatges al voltant de les exposicions, acompanya una tria fotogràfica seleccionada per Atilio Dutruel que mostra el treball de l’artista alcoià des del seu Mas Sopalmo, un indret especial que és punt de trobada de gent de la cultura de tot arreu, de personalitats del món de la política i de la societat en general, a més de ser, evidentment, el focus creacional de l’obra mironiana.

Però aquesta exposició que commemora els 80 anys de l’artista Antoni Miró ha servit, a banda de per gaudir d’una antològica de les obres, per a vertebrar un espai de reflexió sobre la cohesió i l’evolució de l’obra de Miró.

Tot bon artista modifica els seus codis a través del temps, i la visió diacrònica de les obres d’Antoni Miró feta en l’exposició de l’Uruguai permet observar les diferències i els matisos que han anat afegint-se a les seues creacions i que han dibuixat el camí d’una evolució duta a terme al llarg de dècades de dedicació pictòrica.

D’entrada, es pot veure una progressió temàtica nascuda de la implicació amb la realitat del nostre artista. De fet, cada obra pictòrica és un reflex i una resposta a les preocupacions pròpies de les èpoques viscudes. Els conflictes socials i polítics canvien per evolució natural i l’opció de la solidaritat de l’artista implica un canvi de punt de vista atenent a les circumstàncies. Podem trobar el reflex d’aquests canvis de perspectiva en les diverses sèries pictòriques que agrupen plantejaments i tècniques comunes. Per tant, si observem l’obra en perspectiva se’ns fa evident aquesta mudança diacrònica permanent que provoca noves fonts d’inspiració, que renova temàtiques, que permet créixer al pintor, que el fa defugir l’estancament imaginatiu i que el manté en constant progressió.

Però just al costat d’aquest moviment centrífug de la temàtica pictòrica, trobem una coherència absoluta, una sincronia de plantejaments que esdevenen marca pròpia. Són aquelles subtilitats que ens fan reconèixer les obres dels grans autors perquè, encara que les formulacions estiguen basades en arquitectures distintes, mantenen el seu segell propi.

En Antoni Miró, una de les confluències argumentals que s’encadena a la base del fet pictòric és la del reconeixement de l’art com a instrument directori encaminat a la millora social. Una idea-força permanent que actua com a fonament de cadascuna de les obres. Sempre, qualsevol de les sèries pictòriques que centre la nostra atenció i qualsevol de les obres, trobem que se sustenta sobre aquesta idea ètica de la preocupació per una humanitat més culta, més lliure i més fraternal. Aquest és el gran element sincrònic que coexisteix en l’obra d’Antoni Miró des del començament: la recerca de la utopia d’un món millor.

Potser és la mateixa idea de quimera d’un món just i igualitari que actue com a exemple de les noves generacions, que preconitzava un altre gran escriptor uruguaià, Eduardo Galeano, que deia que: “La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar”.

L’obra de Miró intenta acostar-nos sempre a la utopia i és just aquesta grandesa en els propòsits, la que conté els fonaments necessaris per a esdevenir universal. Tant si estan exposades a Alcoi o, com en aquest cas, a l’Uruguai, les creacions d’Antoni Miró són un camí incitador que ajuda a avançar cap a nous horitzons. Una senda diàfana que ens genera la mirada capdavantera de l’artista, perquè ell ha demostrat tenir la facultat de reflexió, la visió de futur, la capacitat d’entendre la realitat i l’aptitud de mostrar-nos-la a través del seu art. Simplement, perquè la creativitat i el concepte de solidaritat el fan ser capdavanter d’una visió ètica i, com deia el poeta uruguaià, caminar dues passes per davant camí de l’horitzó.