Antoni Agulló i germans, els Nois
Continuem recuperant persones que el franquisme, amb total i absolut desvergonyiment, va deixar en l’anonimat, malgrat haver protagonitzat moments importants de la història. Hui faré uns comentaris del dissortat Antoni Agulló i Soriano que va morir lluitant en defensa de la República el 19 de juliol de 1936 a la plaça de La Universitat de Barcelona. Antoni va ser un de tants màrtirs republicans que va patir la intolerància d’abans, durant i després de la Guerra Civil. És per això que el nacionalcatolicisme mai no va penjar el seu nom en cap façana d’església. Ho feren intencionadament. Desprès de soterrar-los amb terra farcida d’odi, oblit i menyspreu, amagaren la veritat i la bonhomia de milers i milers de persones. No ens mou altre interès que traure a la llum pública la dignitat d’aquelles persones que una llarga dictadura i la restauració democràtica encara no ha fet.
Antoni Agulló (1908-1936) naix a Cocentaina al si d’una modesta família amb quatre fills i una filla. Dos dels germans, Joan I Manel, tastaren les presons franquistes, condemnats a 30 i 12 anys respectivament. El més jove, Francesc, en tornar de la guerra va ser conduit a l’Àfrica en un batalló disciplinari de treball. L’Antoni, que seguia en edat al major, era de professió sabater de falda, tot i que els diumenges feia de cambrer. Tota la família duia de sobrenom els Nois, per haver viscut els seus pares uns anys a Vilanova i la Geltrú.
Antoni Agulló era un jove assenyat i molt sensibilitzat per la situació precària que vivia la classe obrera en aquella època. L’any 1930, en tornar de fer de soldat, l’empresa on havia treballat no va voler admetre’l per qüestions no massa clares. Aleshores, es va dedicar a treballar en tot allò que el llogaven. El 1931, en proclamar-se la Segona República, es va afiliar a la Joventut Socialista, tot formant part del comitè d’Aliança Obrera Local.
L’any 1935, en vista de la inestabilitat laboral que hi havia a les comarques de l’Alcoià i el Comtat, va decidir casar-se i anar-se’n a viure a Barcelona, al Poble Sec, on la seva muller, Paquita, tenia uns parents. En arribar a Barcelona es va posar a treballar de sabater, i ben aviat es va integrar en el món social i polític català dins les files del POUM. Per febrer de 1936, l’Antoni i la muller van viatjar a Cocentaina exclusivament per votar, no van voler balafiar dos vots per el Front Popular. El 18 de juliol de 1936 en produir-se el colp d’estat, molts sindicalistes i polítics del Front Popular eixiren al carrer per defensar la legalitat republicana. Antoni Agulló va ser un dels que va eixir als carrers de Barcelona per defendre la República, tot morint en un enfrontament amb uns militars el 19 de juliol de 1936 quant eren les sis del matí. He pogut recuperar un text d’un periòdic català de l’època que diu així:
«Entre els morts del P. O. U. M., la llista dels quals hem publicat en l’Avant, es troba el nostre camarada Antoni Agulló Soriano, mort en el combat que tingué lloc el diumenge en la Plaça de la Universitat, combat que tal vegada decidí la batalla.
Agulló era un actiu militant de la Joventut Socialista i del Comitè d’Aliança Obrera de Cocentaina. Arribat a Barcelona a finals de l’any passat, immediatament es posà en relació directa amb els militants del P. O.U. M. I ingressà seguidament a llurs files. Des del primer moment, ocupà un lloc en l’avantguarda de la lluita al costat dels nostres més valents combatents i ha caigut amb l’arma a les mans, disparant contra l’enemic dels treballadors».
Algunes fonts diuen que aquella nit, hi hagueren 200 antifeixistes morts entre militars i civils per enfrontar-se als militars rebels; l’Antoni Agulló fou un dels civils. En casa, els parents van estar tota la nit molt preocupats perquè l’Antoni no va tornar.
A l’endemà Paquita, la seva muller, va eixir al carrer buscant el seu marit, i el primer lloc que va anar fou a la seu del partit, on es va assabentar dels greus enfrontaments que hi van haver aquella nit. Cansada de buscar-lo, sense èxit, algú va suggerir que anara al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic.
En ser allí, li mostraren una garbera de cadàvers perquè intentara identificar-lo i abans de veure-li la cara va reconèixer les sabates del seu marit. Efectivament, en traure’l de davall que era, va poder confirmar que era ell. Paquita va quedar viuda quan encara no feia un any que havien encetat una vida en comú.
La casa on vivia Antoni Agulló al Poble Sec de Barcelona es deia carrer del Poeta Cabanyes. Pocs mesos després d’aquells fets, l’Ajuntament de Barcelona va decidir fer-li un homenatge i donar el nom d’Antoni a aquell carrer. A l’acte d’enganxar la placa amb el seu nom van ser convidats els parents de Cocentaina, els quals hi van anar tots plegats.
En un blogspot a la xarxa d’Internet titulat El balcó del Poble Sec, he pogut veure un detallat reportatge al diari La Vanguardia on es comenta l’acte polític que es va fer. La crònica del diari, comença amb una introducció que fa la pàgina que diu així:
«…. Pel gener de 1937 es va fer un homenatge a un dels morts en els enfrontaments a causa del cop d’estat feixista, es deia Antoni Agulló, era del POUM, i es va celebrar un míting al teatre Còmic, posteriorment es va canviar el nom de Carrer Cabanyes pel d’Antoni Agulló….».
Cal dir que a Cocentaina, en una renovació de noms de carrer que hi hagué el 1937, l’Ajuntament de Cocentaina també li dedicà el carrer on havia viscut i encara vivia sa mare. Per informació oral sé que al finalitzar la Guerra Civil i canviar el nom del carrer, la mare d’Antoni Agulló va anar a l’Ajuntament perquè li donaren la placa del carrer on figurava el nom del seu fill. Tanmateix, es van negar a fer-ho i es va perdre per sempre.
Un important testimoni gràfic que hui tindríem d’aquella persona. Lamentem la manca d’humanitat que cometeren amb la mare d’Antoni, amb dos fills a la presó i un altre en un batalló de treballadors a l’Àfrica, per impedir-li que poguera acaronar la placa que li feren al seu fill mort. Aquella dona va morir sense que ningú li reconeguera el seu patiment. Encara queda una germana amb més de noranta anys, que podrien fer-hi algun detall. Per altra banda, ens queda el testimoni de la placa que li feren al Poble Sec perquè les hemeroteques l’han conservada.