Àngels Alcaraz, en el centre de la diana
L'arquera és una de les esportistes locals que més ha evolucionat en l'última temporada
A penes compta amb divuit anys i amb dos de dedicació al tir amb arc el seu nom comença a sonar amb molta força en els circuits nacionals. Sent una arquera novella, amb poc bagatge en el món de la competició, ha aconseguit recórrer un camí que uns altres van necessitar anys de molta dedicació i no tots el van aconseguir.
El seu és pur talent i també un gen competitiu que no deixa de sorprendre. La corba de progressió d’Àngels Alcaraz no ha parat de créixer en aquest temps. Si l’any passat va deixar el llistó molt alt classificant-se per a un Europeu de clubs, aquesta temporada ha tornat a superar-se aconseguint un doble seté lloc en els Campionats d’Espanya, el de la seua categoria, la júnior, i l’absolut, quedant-se fa dues setmanes a les portes del seu primer podi en una de les competicions més exigents del calendari nacional, el Gran Premi d’Espanya celebrat a Segòvia.
Quedarà per sempre la incògnita de fins a on hauria pogut arribar de no ser per la pandèmia que va vindre a tallar les seues ales i li ha deixat sense poder competir tot el que li haguera agradat. Amb la temporada a l’aire lliure a punt de abaixar el teló, ara se centrarà a començar amb bon peu la de sala que comença al novembre.
Ho farà amb un element nou en la seua vida que no sap fins a quin punt condicionarà la seua actual evolució esportiva. Després d’acabar els estudis de batxiller, en uns dies començarà la universitat com a estudiant de filologia catalana a Alacant. “La meua idea és seguir com fins ara, no sé fins a quin punt influirà la Universitat en la meua preparació. Tot és nou per a mi. M’agradaria que la meua evolució com a arquera no es vera frenada, que continuara gaudint com ho he fet aquests dos últims anys”, reflexiona.
Dos anys que han sigut com un regal per a ella. Mai va imaginar arribar fins on es troba ara, molt prop de l’elit nacional d’un esport al qual va arribar sense voler, fa quatre anys. El seu pare tenia un arc per casa que utilitzava de manera esporàdica quan els fins de setmanes al poble matava les hores mortes llançant fletxes. Arran de llavors va ser quan li va picar la curiositat per saber si en l’àmbit local hi havia un club per a aprendre a tirar.
Va ser com un amor a primera vista. Com un enamorament sobtat, mai més ben dit. D’aquells primers ensenyaments es va ocupar Luis de l’Olmo, pare de Sergio, que en tornar de Madrid va portar la seua preparació fins al confinament. En els últims temps, un històric del tir amb arc local, Manuel Candela, que ha tornat a competir, ha sigut qui ha guiat els seus passos. “De tots he aprés molt i estic molt agraïda a ells. Si he arribat fins ací ha sigut en part a l’ajuda i la dedicació dels meus entrenadors. No voldria oblidar-me de Miguel Sarasa, sempre atent i bolcant-se a buscar-me ajudes perquè poguera eixir a competir”.
En la seua presentació en l’alta competició de l’any passat va aconseguir classificar-se per a l’Europeu de clubs celebrat a Eslovènia. Va ser amb l’Almussafes, que ha reunit un grup de prometedores arqueres de la Comunitat on Àngels Alcaraz ha trobat la forma de la seua sabata. “Les dues parts eixim beneficiats, jo aprenc d’elles i elles es beneficien de la meua com a equip. M’agradaria en el futur poder competir amb el nom d’Alcoi, però ara mateix no és possible perquè no hi ha més xiques competint en el club”.
Àngels Alcaraz reconeix que al principi les seues amistats s’ho prenien de broma pel desconeixement que existeix del tir amb arc. “Ara ja no hi ha els riures del principi, els agafava a la majoria per sorpresa i els semblava estrany. Ara ja veuen que isc en premsa i em miren d’una altra manera. És un esport que a tots els que em pregunten li ho recomane, que no té res a veure amb el bàsquet, la gimnàstica o el futbol, que està de moda entre les xiques. A mi m’ajuda a desconnectar, no sols has d’estar físicament en forma, també mentalment. El tir amb arc t’exigeix estar sempre molt concentrada en el que fas, no pots distraure’t”.
És una nouvinguda amb resultats de veterana. Ara mateix desconeix on està el seu sostre. Fa un parell de setmanes, en el Gran Premi d’Espanya celebrat a Segòvia, es va quedar a un sospir d’aconseguir el seu primer podi en aquest circuit nacional. Va haver-hi desempat pel tercer lloc, que es va decidir a una fletxa, que va acabar guanyant el seu oponent. “No em queixe del que he aconseguit, al contrari és per a mi un orgull perquè he aconseguit resultat que moltes arqueres no aconsegueixen en tota la seua vida esportiva. Crec que encara tinc molt de marge de millora. Tècnicament em queda molt camí per recórrer. També ha de temperar més els nervis a l’hora de competir. Sóc una nouvinguda i moltes vegades es nota”.
L’inici de la seua etapa universitària encara no sap com acabarà repercutint en el seu futur rendiment. “M’agradaria compaginar totes dues coses i seguir els meus progressos. M’il·lusiona molt poder pujar algun dia a un podi del Campionat d’Espanya i classificar-me per a una tirada internacional a l’estranger. Gaudisc molt de la competició, és el que més m’agrada i m’enganxa veure que el que et proposes, acabes aconseguint-ho o estàs prop de l’objectiu”.