Ana Tormo, l’única jugadora de la lliga de Cotos

Els cotos, eixe joc de cartes que ha aconseguit ajuntar al voltant de la taula a generacions familiars en vesprades inestables o festius bascosos, és el joc per excel·lència de les filaes. Un divendres sense cotos seria difícil d’entendre per a molts festers amants de la ‘partideta’. A banda de la competició interna de les filaes, figura com a moment d’esplendor ‘cotera’ el tradicional campionat de Mig Any.

Ara un grup que porta endavant moltes iniciatives, l’Associació Cultural Samarita, els mateixos que han organitzat el campament reial, han afegit un nou al·licient: la primera Lliga de Cotos.

Participen catorze filaes repartides en dos grups i entre els inscrits figura una dona, la primera que pren part en una competició oficial d’este popular joc de cartes.

Eduardo Tormo i Ana Tormo formen parella ‘cotera’ i representen a la filà Cordón. Són una de les tres parelles que competeixen en nom de la filà. Son pare, tot un veterà i destre en els palos, els quaranta i les cartes bones, la va inscriure en el campionat i fins ara porten dos de dos, dos victòries, la última contra els que anaven líders: la filà Almogàvers.

“És dura, juga bé”, diu un dels components dels Almogàvers després de la partida.

“Jugue a cotos des de fa molts anys -comenta Ana Tormo- Els meus iaios em van ensenyar i jo després feia partides sempre amb mon pare o quan anava a la filà de xicoteta. Ara juguem mon pare i jo només en la filà”.

Però no és el mateix un coto tranquil, distés, que amenitza i enceta la vesprada del cap de setmana , que una partida on l’atenció és vital. S’han d’evitar les ‘cantades’, ser un ‘meló’ (jugador fluix) i tindre molt present que: ‘carta en terra no fa guerra’.

Eixa és la diferència fonamental que ha trobat Ana Tormo en la lliga de cotos, la pressió constant, “i més jugant amb mon pare-afegeix”. La partida dóna moments de gran tensió, instants entre la fermesa i el dubte en els quals la carta que tires el pot afavorir o enfonsar.

“El més difícil dels cotos és que has de recordar-te’n, pensar quines cartes tenen els altres, quines han eixit, quin joc té l’altre. A més has de tindre molta sort i que t’entren les cartes. No crec que sàpiga jugar molt, més que res es tindre un poc de sort eixe dia i una bona mà”.

Quan toca el cau, Ana es sent molt còmoda, s’aprecia en ella una relaxació, una treva en la tensió de la partida.

“El cau és més de contar les cartes, per això es més fàcil controlar el joc. En el coto influeix més la sort”.

Senyes especials

Ana no coneix a cap estrella dels cotos, encara que ha vist a jugadors molt bons. Entre ells figura son pare, un dels més veterans de la competició, que porta tota la vida jugant.

“No es fem senyes especials, ni cares, el típic de marcar, arrastrar. Al dia següent de la partida, mon pare em fa repàs de les millors jugades, el que he fet mal, el que he fet bé i em dóna molts consells”.

“Jo la vaig buscar com a parella –diu Eduardo Tormo–. Per a participar amb un altre, jugue amb la meua filla i també li puc dir de tot- comenta rient-se i de manera irònica. S’ho passem molt bé els dos”.

Per a Eduardo Tormo, forjat en mil i una partida, compartir taula i baralla amb la seua filla ha sigut un regal inesperat. A Ana els cotos li proporcionen un al·licient afegit: estar més amb son pare, viure moments d’esplai en els quals els dos junts tenen un objectiu comú. Un vincle que els uneix encara més. “És temps que disfrute amb ell, són moments que es queden per a tu, un record molt especial”.

Un pas més per a la integració

A Ana Tormo no li molesta ser l’única dona que juga en la lliga de cotos.

“Estic acostumada, també sóc l’única dona en la filà, poquet a poquet anem obrint pas, fent camí. Pas a pas anem fent coses per a la integració. Que una dona participe en el campionat de cotos hauria de ser una cosa natural i normal”.

Ana està pendent de l’ordenança de la festa perquè vol fer Diana i esquadra. “Vaig a lluitar per això. L’any passat la vaig demanar i no vaig poder fer res, enguany seguirem tirant”.

Ella considera que és un fester més de la filà i per tant té uns drets adquirits.

Si pague tinc dret

“No és qüestió si l’esquadra ha de ser mixta o no: si jo pague, tinc dret. Han de canviar l’ordenança en l’Associació de Sant Jordi. Tots hem d’anar amb la mateixa indumentària i tirar endavant sigues home o dona”.

Ella reconeix l’esforç que s’ha dut a terme durant molts anys per aconseguir que les dones siguen festeres de ple dret.

“No hem de deixar de lluitar, perquè perdríem tot el que s’ha fet. Hi ha gent que porta vint anys reivindicant la plena integració de la dona en les festes. Si eixa gent no haguera lluitat, jo no estaria ací jugant a cotos, no estaria en la meua filà. És realment admirable”.