Amb cara de bleda

Han vist vostès la foto amb Mariano –el del Marca, “Luis, se fuerte” i la colleja amb fins electorals– i el diputat de les rastes per davant seu? Si no l’han albirat encara busquen-la a Internet i gaudisquen de la perplexitat que mostra el gest de “l’ínclit”. Eixe rostre és la metàfora més gran que s’ha vist a la premsa al voltant del que ha passat a aquest país mentre ells venien eufòria i austeritat –a parts iguals i de manera successiva– sense adonar-se que la vida real anava per altre camí. Un camí absolutament divergent al qual els poderosos –polítics, banca, patronal, ja saben…– creuen l’escaient.

Eixa cara de bleda la veuran vostès molt prompte i ben a prop. I ara no parle de política, al menys del que quotidianament s’entén per política, perquè de fet a la vida quasi tot ho és.

Els comente ara que, a penes les dones comencen a campar pel Casal de Sant Jordi –jugant a Nostradamus no més enllà d’un sospir–, els rostres del talibans de la festa es transfiguraran mentre els roda pel cap la mateixa pregunta que devia rondar-li al President en funcions l’altre dia a l’hemicicle:

– “Què ha passat ací? Què m’he perdut?”

I el que ha passat és que la vida canvia, el món evoluciona i les sufragistes ja no reben pallisses per demanar el dret al vot. I això, que no ve de un dia per a l’altre, porta a qui tan sols es mira al melic –i no dic ja, amb interessos onanistes, un pam més avall– a perdre’s el que ocorre al seu voltant i que s’anomena ni més ni menys que vida.

Miren vostès, participe a la festa des d’abril del seixanta-sis. Suficient temps per haver vist de tot. Parafrasejant el Nexus 6 de Blade Runner i sense exagerar un gram: “He visto cosas que vosotros no creeríais…”.

Les esbombades tradicions depenen de l’edat de qui les narra. Als anys quaranta els festers de moltes comparses -sí, eixe terme tan injuriat a l’actualitat s’utilitzava aleshores amb freqüència- els festers, dic, passaven la nit dels músics al vestíbul de l’Ajuntament, rotllats amb la capa, per estar a punt i a prop a la diana.

Als anys cinquanta i seixanta, a la meua filà, tradicional i proletària com poques, les dones acudien habitualment als ensaios. Als setanta, tinc la imatge de mon pare i meua, camí a la segona diana, amb la mirada de les meues germanes i ma mare clavada al tos amb el tall i tamany del ganivet de Jim Bowie. I així fins l’infinit…

Tirar arrere noves propostes d’indumentària femenina perquè s’assemblen massa a les masculines no va a detenir que les dones participen de les esquadres o del que vulguen participar. I amb independència de què a mi, estèticament, no m’agrade, defensaré el seu dret a fer-ho perquè compleixen amb les mateixes obligacions econòmiques que jo. O al menys recolzaré una alternativa real i anàloga que no és la que, malhauradament, hi ha a l’actualitat.

Sé que al Casal hi ha gent amb ganes de canvi. D’actualitzar la institució i, ja de camí, la festa. No ho tenen fàcil. Hi ha d’altres de pensar diferent –respectable per suposat– que no volen permetre un camí de roses. Però han d’entendre una cosa; no es tracta de canviar per canviar ni de convertir la nostra festa en un carnaval –i tal volta cap enllà anem amb aquestos pedaços que estem col·locant des de fa temps–. Es tracta de posar-se al dia, de fer la festa que volen els nostres temps, que vol el poble i la societat actual… I ja de camí aconseguir que no mora de supèrbia. Destí al qual fa anys que se’ns encamina amb l’eslògan “La millor festa del món” mentre tanquem els ulls a qualsevol cosa que se’ns aporte des d’altre lloc. Tinga els beneficis que tinga.

Si els dic la veritat, jo m’hagués quedat assegut a terra del corredor que donava pas a la cuina del bar “Los Arcos”, berenant envoltat de festers la vesprada de l’Entrà… però miren vostès per on que molta gent ja ni tan sols sap de què estic parlant. Així que ja veuen…

Ens hem d’adonar que els de les rastes –reals o metafòriques– ja estan ací i són metges, arquitectes, fusters o artistes, però sens dubte, duran el país d’ara endavant. Per molta cara de bleda que als demés se’ns quede.