Álvaro Muñoz és el primer jugador local que aconsegueix pujar a un podi del nacional de petanca

Res més pujar al podi en la localitat d’Almeria de Mojácar, seu del Nacional, no va poder evitar mirar cap al cel. Va ser un moment íntim, replet de molta emoció, per a honrar la figura d’algú que va guiar els seus passos des de ben xicotet. Álvaro Muñoz va ser el primer nét de José Vidal, gran aficionat al Barça, però sobretot a la petanca. “Era el meu avi, va morir el desembre passat i va ser qui em va inculcar l’afició per la petanca. Estic segur que estaria molt orgullós de veure’m en el podi del Nacional. Vaig voler tindre aqueix detall amb ell. Li tire molt de menys”, assegura el primer medallista local en un Campionat d’Espanya.

D’Ibi, fa molts anys que viu a la nostra ciutat, on també treballa com a repartidor de material elèctric. “De la petanca no viu, és el meu hobby, la meua passió. Li he dedicat molt de temps i bastants sacrificis. Hi havia setmanes que li dedicava quasi cada dia a entrenar”, confessa Álvaro Muñoz, qui revela que l’únic premi en metàl·lic que es va emportar per la seua medalla de bronze en el Nacional van ser 30 euros. “Vam ser a despeses pagades però de la petanca és impossible viure. A França, igual uns pocs. Ací a Espanya, ningú. El màxim que he guanyat han sigut 1.000 euros que ens repartim entre tres. Eixim a 300 i escaig per guanyar un torneig de tripletes. És cert que fa poc vaig tindre una oferta d’un club de Múrcia que estava disposat a pagar-me les despeses de viatge i uns diners per jugar, però era massa sacrifici haver de desplaçar-me tots els caps de setmana i acabe declinant la proposta. Preferisc estar més tranquil quedant-me per ací”, confessa.

Així i tot, no per als caps de setmana. Per a aquesta temporada ha canviat de club. Ha deixat Almoradí, amb el qual havia disputat tres campionats d’Espanya de clubs amb el qual havia sigut tres vegades habitació classificada, quedant-se sempre a un pas del podi, per jugar en un equip de Sant Vicent. A més disputa la lliga local, on la passada temporada va ser campió amb el Mos Delicat, equip en el qual segueix aquest curs.

“Gaudisc molt jugant en l’àmbit local. Hi ha molt bon ambient i una lliga molt competida. Sóc bastant futboler, però m’agradaria que la gent que diu que la petanca és un esport per a gent gran, ja jubilada, que es passara per les pistes del Romeral i vera jugar als equips de la lliga local. Hi ha molt de nivell, existeix una gran competència i res d’anar a passar l’estona. Se sorprendria per a bé. És bonic veure a famílies senceres jugant. Malgrat tot, ningú li agrada perdre i es genera un ambient competitiu molt bonic. Som com una gran família”, admet Álvaro Muñoz.

No és la primera vegada que puja a un podi en un Nacional. Com a juvenil ja es va proclamar campió d’Espanya en el Nacional que es va celebrar a Benidorm en 2007. Més recentment, fa quatre anys, va ser subcampió d’Espanya de dupletes. A Mojácar se li va posar de cara la medalla des de molt prompte. Va passar la fase de classificació com a segon després de guanyar quatre de les cinc partides que va disputar. L’endemà va superar en huitens a un madrileny, en quarts es va desfer d’un català, per a caure en semifinals davant un altre català per un atapeït 13-9. “Va poder guanyar qualsevol dels dos”, resumeix. A aquesta medalla de bronze en el Nacional ha d’afegir el títol de campionat autonòmic individual aconseguit el març passat, just la setmana d’abans del confinament, a Paiporta. “Durant el Nacional, el seleccionador va vindre a parlar amb mi i em va felicitar pel meu torneig. Em va dir que me n’anava a tindre en compte per a futurs compromisos de la selecció”, afig Álvaro Muñoz, que té 30 anys, qui reconeix que li il·lusionaria poder debutar amb Espanya. “És el que em queda i em faria molta il·lusió poder disputar un torneig en l’àmbit internacional”, reflexiona.

Dins de les pistes de joc és un jugador que es fa voler. “És la meua manera de ser, sobretot em considere un jugador honrat, simple diria, que no busca ficar-se en problemes i que tracte de gaudir amb el que faig. Això sí, quan estic jugant no hi ha amics que valguen. La petanca és un joc que exigeix ser un bon estrateg, mentalment requereix molt d’esforç i físicament també has d’estar preparat. Això que la part física no compta, en el Nacional aquest trencat en tornar a l’hotel després de jugar cinc partides aqueix dia, estava tremendament cansat. Damunt està la tensió que genera quan estàs competint. La majoria té una idea equivocada del que és realment la petanca”.