Alcoi 2024

Fa bé la poliglota alcaldessa de Madrid en renunciar a l’organització dels Jocs Olímpics de l’any 2024. I fa bé no tan sols perquè així podrà dedicar-li més temps a posar-se fins el cul de relaxed cups of café con leche in the Plaza Mayor o a perfeccionar eixe spanglish tan peculiar que l’ha convertida en una persona molt més popular del que era, gràcies a un ridícul d’enormes dimensions que justifica per si soles el fet de que estiga casada amb qui està casada i siguen un matrimoni ben avingut: “Dios los cría y ellos se juntan”, i està clar que estes dos persones, el sentit del ridícul ni el coneixen ni tenen ganes de conèixer-lo.

Però si fa especialment bé és perquè així deixa la porta oberta a una altra candidatura, consolidada i dotada de molta més solidesa, amb la que difícilment Madrid podria competir i que sembla que està pastant-se amb la participació del mateix grup empresarial que apadrina “El Nostre”: Alcoy 2024. Així, de bones a primeres, la candidatura ja aporta un parell d’al·licients diferenciadors: a espitosa little-lie in the Plaça de Dins o gaudir d’un healthy flato after a bon plat of olleta. Atractius indígenes, únics, irrepetibles i inimitables.

Si una de les coses que es veu que han perjudicat a Madrid ha sigut el fet de tindre totes les infraestructures pràcticament acabades en el moment actual (el que significa que haurien quedat obsoletes en 2020), en Alcoy no tenim eixe problema. En estos moments tot està per fer. El que estava fet va caient-se; el que no es cau, ho tomben; el que estava fent-se, es queda a mig fer; i el que està per fer continua i sembla que continuarà per fer. Menys si es tracta d’un pont. Els ponts tenen prioritat. Un pont sempre és benvingut.

Un dels punts favorables de la candidatura alcoiana és sens dubte la línia de continuïtat que marca amb Tokyo 2020, germanor que es veu representada en la figura d’Hiroshi Fujii, popular dolzainer que sembla tret de les pàgines d’un manga. Possiblement ell compose una peça musical de transició, on d’alguna manera es faça referència a alguns dels personatges emblemàtics de les dos cultures. Provisionalment el tema s’ha batejat com “Godzilla el coixo”.

Qüestió enrevessada és la del logotip. En estos moments existix un seriós debat sobre la conveniència de si convocar un Concurs o deixar que l’Ajuntament l’encarregue a algun artista de renom. Per artista de renom s’entén algun pintor alcoià al que coneguin almenys en el replanell de la casa on viu. En qualsevol cas, la xiulada quan es done a conèixer el logotip està garantida. I si no, ja es forçarà d’alguna manera per a arropar el moment d’una polèmica imbècil que faça que l’assumpte vaja de boca en boca.

Per al disseny de la mascota es suggerix la possibilitat d’inspirar-se en la figura de l’ex–Alcalde d’Alcoy, Josep Sanus, donada la demostració de resistència al temps que està protagonitzant des de fa uns mesos on, entre la nostàlgia i la rancúnia, no para de recordar-nos el que va fer i el que li van desfer. La culpa la té l’obrer, xim-pum-ole-ole-pum-catapum-meee…

L’acte inaugural deixaria bocabadat al món sencer. Seguint l’estela teatral que van fer servir els Comediants en Barcelona, nosaltres aportaríem un espectacle autòcton de gran repercussió social: una adaptació (o ni tan sols això) del text titulat “The boato’s girls”, interpretat per Paco Aznar i qualsevol altres tres actors. Encara que està avaluant-se la possibilitat de que els altres tres actors siguen també Paco Aznar, i així no s’òbriga cap debat al voltant de quin dels quatre ho ha fet millor.

I ja que estem, també podem aportar atletes o algunes variants a les modalitats esportives que tradicionalment es practiquen als Jocs Olímpics. Pel que fa als primers, aconseguiríem medalles segures en lluita grecoromana si arriben a la final Jorge Sedano i Fernando Pastor, l’un contra el altre. Els Regidors del Bloc farien un bon equip de 4 x 100 relleus. Ha de ser una carrera curta, ràpida i breu i, sí, correm un risc: que siguen desqualificats de per vida per no saber per quin carrer van. L’actual Alcalde podria disputar una cursa d’obstacles; i si en salva algun, medalla que no li’n donen, però almenys que li donen les gràcies.

Per últim, i encara que estes modificacions estan pendents de ser aprovades pel COI, es proposen una sèrie de variacions com que en el tir amb arc s’utilitzen fletxes de les que tira Sant Jordiet, que en les proves de tir es dispare en trabuc de diferents calibres (només un tir per participant: la Guàrdia Civil no autoritza pólvora per a més) o la inclusió com a nova modalitat olímpica de l’esport alcoià per excel·lència: el coto i cau.

Això, de moment. Si la cosa resulta, com va resultar Barcelona 92, que ningú descarte que d’ací un temps Alcoy demane la independència.

(MIQUEL PEIDRO es escriptor i guioniste)