Adéu a Pete Seeger
Les cançons de Pete Seeger han acompanyat tota una generació al llarg de la seua vida, així que el millor homenatge que li podem rendir al cantant nordamericà que ha mort esta setmana és tornar-les a escoltar estos dies i repasar algunes de les seues lletres, eixes lletres que tanta gent va interioritzar cap a finals dels anys seixanta del segle XX. Eixos anys, quan curiosament ell era boicotejat per la TV i la ràdio del seu país, si recordem bé, tots cantàvem les mateixes cançons que un grup de gent als Països Catalans havia traduït i adaptat magistrament, i en xicotetes dosis ens les enviaven cap al sud. Pete no es va vendre mai a cap tipus de comercialitat ni tampoc es va agenollar davant l´adinerada fama. La música tradicional era la sang que corria per les seues venes i no mai va renunciar a ella.
Tot i que algunes de les tonades que va crear o adaptar pertanyen al patrimoni musical mundial, sempre el considerarem l´autor espiritual de Qué se n´ha fet d´aquelles flors?, Kumbayà, Vull ser lliure, Tots junts vencerem, Cada cosa té el seu temps, El nen d´Hiroshima, Guantanamera, Si tingués un martell, No serem moguts, etc., cançons que recordem amb la nostàlgia d´un temps que no tornarà. Eixes cançons ací ens arribaven miraculosament en uns cançoners de la Col.lecció Esplai. Aquells discs eren obres magistrals de la casa A4V, és a dir, Als Quatre Vents. I així és com també vam descobrir durant eixos anys el que eren els espirituals negres: Oh, Rock my Soul, Motherless Child, Michael, row the boat ashore, When the saints come marchin’ in i tantes altres melodies van rebre el bateig en català, i tots els que les escoltàvem i cantàvem, de sobte ens vam convertir a un altra religió. Un vertader miracle en aquells anys en què, a les esglèsies, les guitarres arraconaven els armòniums desafinats a pedals, i molt d´estos himnes eclipsaven el Tantum ergo sacramentum i el Salve regina que, de tantes vegades que els vam cantar sense saber el que déiem, encara no els hem oblidat.
Per juny de 2012 vaig escanetjar una imatge de 1995 del cantant folk després d´haver llegit una entrevista i un article en els quals tan sols apareixien imatges enganyoses d´un home alt i espigat. Eren les imatges d´un home madur, però encara pletòric de vida. Eren les imatges de l´home que jo volia recordar, tot i que sabia perfectament que la mort s´apropava lentament, de la mateixa manera que ara l´olc, cada vegada amb més intensitat, al voltant de la casa de Harold Bloom.
Es poden aprendre més lliçons per a la vida d´estes persones que dels polítcs que ens avorreixen diàriament arreu del món amb els seus romanços. D´entre els molts discs del banjonista n´hi ha ú que particularment m´alça la moral i em fa sentir optimista: Pete Seeger and Friends. L´escolte tots els anys, de la mateixa manera que tots els anys torne a Campanadas a medianoche de Orson Welles, a El Satiricón de Federico Fellini o al Hamlet de Shakespeare. No sé per quin motiu serà que no perden l´atractiu per a mi.
Pete Seeger no mai morirà mentre a algún racó del món algú cante amb convenciment Where have all the flowers gone? La van cantar en el passat Marlene Dietricht, Peter, Paul & Mary, Joan Báez, The Searchers i The Kingston Trio, i altres continuaran cantant-la en el futur, ja que la humanitat no sap viure sense guerres, i sempre trobarem xicots en algun país que aniran “a la guerra a ser soldats. Qui sap si tornaran? Qui sap si mai tornaran?”.