Abril
Albors del mes per excel·lència a la ciutat. Per als dotze mil festers de fulla que diuen que som i per als vint-i-cinc mil ciutadans que gaudeixen la festa des de la barrera. També per als tres mils musics que engrandeixen el conjunt amb el seu art. Per als protagonistes principals, tots coneixem qui son, i per als tan necessaris secundaris, que ben bé ho sabien John Ford i Howard Hawks, fent gal·la de donar-los instants de protagonisme per engrandir els seus films.
Abril ens porta els prolegòmens del que és, per a alcoians i també per a forasters, un dels majors espectacles del país. Una performance elogiada a tot el mon. I no peque de xovinisme ni de falsa modèstia, ho sé de bona tinta perquè es converteix en el major referent per a fer reconèixer la nostra ciutat quan viatges per tot arreu. Una festa admirada i copiada a molts pobles i ciutats del nostre entorn i que ha fet nàixer fins i tot èmuls recreant moments històrics inèdits. Un enorme espectacle en moviment i al carrer, amb totes les dificultats per a aplegar a la gent que allò suposa, i que mostra una barreja de recreació històrica amb fantasies, emotivitat i alegria, difícilment igualable amb altre tipus de manifestació. El seus color, les seues formes, els seus sons, ofereixen una experiència sensorial inabastable perquè a més, els participants ho viuen de tal manera, que aconsegueixen transmetre els seus sentiments als espectadors.
I amb tot i això, pensaven que no anava a dir-ho, estem lluny de la perfecció.
Perquè, tal volta, ens hem mirat massa el melic i ens hem cregut ser els amos del carxofar i que ningú faria res per abastar-nos, quan, precisament, estar en el cim fa que sigues envejat -sanament o no- i que tots vulguen imitar-te fins aplegar a la teua alçada, i perquè no, sobrepassar-te. Perquè, quasi segur, no estem fent tot el que està a la nostra mà per a transmetre a les noves generacions el que és sentir la festa -siga el que siga aquest concepte de “sentir”, que cadascú el viu d’una manera i totes son lícites-. I perquè de vegades hi ha un xoc conceptual entre els que santifiquen l’esdeveniment fins al paroxisme i els que el decanten cap a una vessant lúdica obviant l’origen religiós de la manifestació. Creant un abisme que enfronta cordialment a les dues faccions que acaben per viure festes distintes i en paral·lel.
Però malgrat el que dic, que es pot constatar tal sols palpant el pols del carrer i que hem de treballar per a millorar-ho, hui em quede en les sensacions sempre gaudides com a secundari i, vetgen vostès que m’ha entrat una mica de “saudade”, la fantàstica experiència que un any arrere, ja un any, com passa el temps, em va fer sentir com James Cagney a aquella pel·lícula en blanc i negre on al seu clímax cridava: Made it, Ma! Top of the world!