A un pam de Silicon Valley
Obric el foc acceptant que sóc un més dels nombrosos alcoians que, bàsicament per manca d’interès, no coneix de l’assumpte Alcoinnova més que la rumorologia de barra de bar.
Jo que tal volta, em mostre un sospir més inquiet, he indagat entre persones posades al tema –una d’elles, estudiosa com ningú, ha de ser l’única al regne que ha escorcollat a fons tot l’expedient– per tal que em posaren en antecedents. Això sí, abans de fer-los partícips de les conclusions a les quals estes persones han aplegat, els contaré les meues, què son com les de qualsevol altre ciudatà anònim però passades pel filtre de la incredulitat.
Mai, a la història de la humanitat, i aquest mai abraça sense por des del paleolític fins ací, cap empresari, i quan dic cap és ni un ni mig, ha posat per davant del bé propi el bé comú. Ni tan sols aquell conegut Schlinder que va hagiografiar de manera brillant Spielberg. També a ell, per damunt de rescatar jueus de l’holocaust, el varen moure motivacions d’enriquiment personal. Així que benefactors del poble, by the face, més bé pocs. I no els ho tire en cara, no creguen. El que jo no tinga eixe esperit i haja de fer més hores que un rellotge nugat a la pota de la taula de dibuix, no fa que deixe de reconèixer els mèrits als –bons i escassos– empresaris. Tothom no val per això. Però d’aquí a pensar que són reencarnacions de la mare Teresa de Calcuta amb tratge i corbata va un univers.
Més diàfana queda la posició de les distintes faccions polítiques. Com aquells antics vinils on apareixia un gosset sota el rètol de “La voz de su amo”, cadascú es deu als seus votants i en eixa direcció remen. Al cas dels que estan al poder, l’equilibri és més delicat; basculen entre el esbombat bé econòmic que portaria la proposta i els vots que, de camí, es perdrien en direcció a formacions de vocació més social que la seua del moment.
La tercera pota que sosté l’assumpte en alt no és altra que la dels combatius ecologistes. Què els puc dir? Tinc debilitat per les causes perdudes. Ho reconec. Sóc dels que El Álamo, Les Termòpiles o Rorke’s Drift –obviant aspectes polític-culturals– em posen la carn de gallina. De totes formes, també em sembla que, de vegades, porten els temes fins l’extrem, més per gallejar de l’escaramussa guanyada al poder que pel valor real d’allò que acostumen a aconseguir.
Deixe de banda aportacions que semblen aparegudes després d’una mala ingestió de peiot com les de la bellesa d’una factoria en mig de la Selva Negra (sic), o la negativa extrema dels promotors a què la proposta es puga ubicar a cap altre lloc, es proposen els beneficis que es proposen –assumpte aquest que fa sospitar que s’amaguen més detalls dels que fins hui se’ns han mostrat–.
Fugint d’impressions pròpies i tornant a les persones de les quals abans els parlava. Em comenten que deixant de banda assumptes d’impacte ambiental –l’evident risc de contaminació de l’aqüífer; improbable però possible per fortes pluges, un moviment sísmic o Déu sap quina plaga– o condicionants legals –recorden que és zona protegida– la venda d’una operació basada en la innovació tecnològica, lluny de convertir el nostre entorn en el nou Silicon Valley porta darrere un assumpte de requalificació urbanística. Pel que es llig, el projecte permet, aproximadament, que una quarta part del terreny es puga utilitzar per activitats terciàries –hotels, residències, xalets, centre comercial…–
Així, “el millor projecte europeu” –boutade pregonada per gent que pel to que utilitza sembla conèixer fins la idea més peregrina de Lapònia– sols és una proposta industrial que, de complir totes les premisses que se’ls demanen per posar-se en marxa, portaria el preu del metre de terreny a l’alçada de, diguem, Manhattan. Tot allò quan a pocs kilòmetres existeix un polígon amb ganes d’arreplegar a qualsevol que tinga la menor inquietud industrial.
Si tenen paciència i bona vista, veuran que la lletra menuda del plec de condicions deixa el filtre tecnològic a l’alçada d’un colador. I quasi per ací ve la metàfora del que ens volen colar.