Perdurar, però… i el camí?

Els essers humans tenim l’anhel de la immortalitat. Be siga de forma física per seguir engiponant in secula seculorum tot allò que desenvolupem a les nostres vides, be de manera figurada per romandre còmodament a la memòria eterna de l’humanitat. Hi ha qui pensa, fins i tot, que és possible fer una impossible barreja d’ambdues opcions.

Aquestos assumptes fan que ens comportem de manera absolutament absurda, a la recerca d’eixa màgica formula que permeta aconseguir el desitjat objectiu. Banquers, advocats, assessors fiscals, registradors de la propietat… es poden catalogar entre els primers, tal volta perquè les disciplines a les que dediquen el seu temps tenen escàs atractiu més enllà del de fer diners. Així que es troben com a bojos volent comprar temps per, en un futur i amb la pasta atresorada, gaudir dels plaers que els cinc sentits, junts o per separat, ens proporcionen. Bisbes, polítics, militars, artistes… recerquen la segona opció, amb la certesa de que deixaran la suficient empremta a les seues respectives disciplines per a que, d’ací a vint segles o més, la gent del futur reconega el seus mèrits.

D’este segon grup és del que vull parlar, tal volta perquè el que recerca el primer jo ja ho faig, de forma moderada, quasi a diari, i l’objectiu del segon era meu enllà per la prehistòria de la meua vida.

Miren vostès, i posem l’assumpte en perspectiva, la meitat de la gent que té un carrer al seu poble sols son coneguts per una minoria. L’altra meitat absolutament per ningú. Si fan una ullada arrere en la història i rastregen, per posar un exemple, esportistes famosos anteriors al segle I, que sembla una pregunta d’un “Un, dos, tres…” vintage, no els vindrà al cap altre que Filipides. I el mèrit d’aquest fou fer coll de figa mentre inventava la Marató. En dos segles o menys, no hi haurà a la terra cap esser humà que sàpiga qui és CR7. Encara que demà faça l’artistà de pagar a Hisenda el doble del que s’ha embutxacat.

De camí, i davant el raonable dubte que este argumentari siga cert, molts decideixen que eixa fama que s’esvanirà al temps com llàgrimes a la pluja -que gran poeta D.W.Peoples!- l’han de començar a explotar hui mateix. Es converteixen aleshores en aspirants a celebritats que mostren, això sí, una fantàstica elasticitat a la seua columna vertebral per la facilitat amb que practiquen la disciplina de l’autofelació.

I aterrem que estem una mica lluny i se me perden.

A la nostra ciutat, fins i tot al nostre rogle, es possible trobar-se cada dues passes -tres si son per un ferm tan irregular com el de l’actual Pont de Sant Jordi-, un actor que s’ha engolit un Laurence Olivier, un autor que s’ha menjat un Hemingway, un esportista que s’ha tragat un Pelé i un polític que s’ha berenat un Churchill… Tal és així que acaba per donar fàstic xerrar amb la meitat de la quadrilla i, per desplaçar-me d’un lloc a altre de la ciutat, busque vies alternatives per baix dels ponts qual guerriller soviètic a Stalingrad. Personatges estos que malgrat dedicar, cada instant de la seua vida, ímprobes esforços a la autopromoció, ni son coneguts ni reconeguts més enllà de la casa de les estàtues o la gasolinera de les xiques. I una mica d’abranor sí que em fa, que volen que els diga. El “jo, jo, jo…” acaba per ser tan esgotador per al que el proclama com per al que, educadament, l’ha d’escoltar.

De manera inversa, és absolutament fantàstic trobar a gent de l’altre pal. Aquells que fan coses de forma altruista i no ixen a les fotos dels diaris, els que s’endinsen a la seua creació i sols ens aplega la seua obra, els que treballen pels demés, per la comunitat, sense la necessitat de penjar-se una medalla cada vegada que ixen a pixar…

Fa poc, i per diversos motius que no venen al cas, he tingut l’ocasió de col·laborar amb persones d’este estil. Gent que deixa l’ego a un costat, que dona el que té sense reclamar res a canvi. Gent que es converteix en figurada parella de ball i que, fins i tot, a un ballarí tan solitari com jo, el fan dansar de forma tan harmoniosa com fluida.

I què volen que els diga? Que eixe plaer t’abraça els cinc sentits, i si ets capaç de mirar amb una mica de perspectiva, trobaràs que seguirà present encara que els segles passen de manera tan immisericorde com ho fan.