El mitjà és el missatge
Quan a finals de la dècada dels 60 el filòsof canadenc Marshall McLuhan encunyava la frase “el mitjà és el missatge”, estava assentant una de les bases de la futura societat de la informació. L’afirmació, de caràcter sagrat per a qualsevol estudiant de periodisme, ve a dir que el missatge es troba condicionat al suport pel qual es transmet, sent aquest últim una extensió del mateix cos humà.
Podem apreciar clarament aquesta tendència en l’actual confrontació que existeix entre premsa tradicional i premsa digital. Són molts els mitjans que intenten donar als seus continguts un tractament específic a l’hora de ser transmesos per la xarxa. A vegades s’arriba inclús a reestructurar l’agenda informativa, per tal d’adreçar-la a un usuari que poc té a veure amb el del suport tradicional.
Malauradament l’adequació als nous escenaris informatius també comporta efectes indesitjables, com ara la descontextualització. Acostumats a accedir a les notícies a través de les xarxes socials, l’estructura que l’editor ha establert per al mitjà queda relegada a un segon pla. D’eixa manera, l’estratègia a l’hora de maquetar una pàgina de periòdic o de definir una escaleta d’informatiu a televisió no troba reflex a internet, on consumim notícies inconnexes amb la resta de l’actualitat.
Una altra d’aquestes conseqüències és la banalització dels continguts. Us propose que accediu a un diari digital i comproveu quines són les notícies més vistes. Sense anar més lluny, al Huffington Post les tres amb major difusió són: “10 trets de les persones emocionalment fortes”, “la polèmica foto de Francisco Rivera torejant amb la seua filla de cinc mesos” i “l’entrevista al negre de Whatsapp”. Tampoc resulta estrany que les temàtiques relacionades amb el món de l’esport, l’espectacle o els successos tinguen una major presència, ja que són aquestes les que major índex d’audiència comporten.
L’oferta digital afecta directament el consum de diaris en paper, fent que cada dos anys la mitja d’edat dels seus lectors augmente un any. De fet l’audiència de El País, un periòdic associat a corrents de pensament progressista i per tant a gent més jove, ronda els 50. Si ens fixem en aquestes estadístiques, podríem augurar que d’ací a seixanta anys ja no hi haurà usuaris de premsa impresa. En el cas del ABC, sens dubte un mal necessari en favor del relleu generacional, però pel que fa a mitjans comarcals com El Nostre, una terrible perduda a causa del seu necessari impacte a l’àmbit local.
Tant de bo el públic fos conscient de la importància de preservar el periodisme en tots els seus vessants. Premsa escrita i on-line poden ser complementaries, ja que mentre una proposa l’anàlisi i incita a la reflexió, l’altra ofereix immediatesa així com interactivitat.