Memòria històrica, toc de queda

Llegir documents que fan referència a la situació concreta d’una època, pot transportar-nos a reviure els mateixos fets. Almenys, aproximar-nos a sentir la sensació o escalfor d’aquell clima. En el cas de la postguerra civil espanyola, i concretament del primer període franquista, hi han textos que ens fan vibrar i apropar-nos a aquells moments. Llegir una sentencia dels tribunals militars; un plec de càrrecs per depurar suposades responsabilitats d’un funcionari; la carta a la família d’un pres des del passadís de la mort; qualsevol dels bans públics que feia diàriament el pregoner; etc., a mi em deixen, si més no, incòmode. És la manera verbal menys agressiva que tinc de dir-ho. Sobretot, pel temps que ha passat sense que hi haja hagut cap resposta, per la desmemòria que ha quedat i perquè qualsevol problema social i polític que hi ha hagut durant la transició ha merescut dels polítics més atenció. No em cansaré de repetir que cal curar les nafres tot d’una perquè no continuen covant per sota.

Seguint la relació de bans a la Cocentaina de postguerra, un dels primers que va fer el pregoner és anunciar el Toc de queda; la mostra més evident de la pèrdua de llibertats. Quedava prohibit circular pel carrer a partir de les 10 de la nit, i solament es permetia circular aquelles persones que tingueren la consigna, la qual seria facilitada a l’Ajuntament. Aquest és un fet que va més enllà del simple sentit literari; suposa que els carrers de pobles i ciutats eren ocupats per escamots militars degudament armats i amb instruccions concretes d’usar-les.

Cal dir que l’any següent, per juny de 1940, encara queda aquest toc de queda de caràcter militar. Ho diu una ordre de l’alcalde per mig del pregoner per la qual fa saber que queda terminantment prohibit circular pels carrers del poble i voltants després de l’una de la matinada, sempre que no siga un cas justificat. «Es castigarà severament, diu, a qui després de dita hora es trobe pel carrer». La cosa anava més enllà i no quedava dubte sobre l’estat de guerra que hi havia, un altre ban llança altres ordres de l’alcalde on s’advertia que les cartes havien de ser dipositades al correu obertes.

No solament per la nit; també pel dia hi havia certes limitacions de circular si no portaves la indumentària adequada segons ordenava l’alcalde. L’estiu de 1939 ningun veí podia anar en samarreta d’esport ni tampoc podien anar els infants pel carrer mig nuets.

Per altra banda, el règim feixista acorda fer un mausoleu a tots els pobles per recordar els difunts del bàndol “nacional” que moriren a conseqüència de la Guerra Civil. No és cert considerar únic el mausoleu del Vall de Cuelgamuros a la serra de Guadarrama (Madrid). Mai no s’ha tingut massa en compte els que hi havien escampats per tota la geografia de l’Estat espanyol. És de veres que el Valle de los Caidos és una obra faraònica feta per presoners republicans, però no és menys cert que cada poble hi havia un mausoleu fet també per represaliats republicans locals.

La particularitat de Cocentaina, i supose que també d’altres pobles valencians, és que els que construïren el mausoleu no eren presoners condemnats per la pantomima dels judicis militars que feien; eren persones que no havien sigut encausades, però a judici dels capitosts falangistes havien tingut una actitud pro republicana. Hi ha un ban on es confirmada la brigada de treballadors militaritzats per aquestos menesters pel simple desig i decisió falangista on són citats al “cuartel” de Falange per rebre ordres. Puc testimoniar aquest fet perquè mon pare fou depurat de guarda rural i un dels castigats a treballar de peó en la construcció de la cripta del mausoleu del cementeri de Cocentaina.

També la neteja de temples de culte catòlic foren fetes per dones que eren cridades “voluntàries” a domicili o també amb un ban del pregoner. Altre ban del pregoner transmet l’ordre de l’alcalde perquè es presenten tots els joves i homes per habilitar l’Església de Santa Maria al culte. A primeries de desembre de 1939, altre ban per diferents carrers del Raval crida a les dones perquè es presenten a les sis de la vesprada a l’església del Salvador per fer treballs de neteja. També sóc testimoni personal per haver armat gresca a la porta de l’Església en companyia d’altres infants que teníem les mares allí agenollades llavant el pis. Aleshores, els infants d’aquella edat no sabíem que no podíem fer cridòria en aquell lloc i érem fortament represos per algunes persones adultes (homes i dones) que sembla estaven dirigint l’operació.

Potser aquest tema no era tant reprovable com les altres militaritzades, si no en la forma que també era autoritària, si per l’ús qüestionable que va fer la República dels temples. Tanmateix, la República i els republicans han reconegut repetides voltes l’error, cosa que els guanyadors de la contesa i repressors dels vençuts mai no han acceptat que l’actitud del règim franquista fou un genocidi.

Infravalorar actualment els patiments de la gent d’aquella època l’entenc com una actitud revisionista de voler traure-li importància com si res no haguera passat. L’Administració no demostra suficient voluntat en responsabilitzar-se d’aquells errors. Cal agrair i donar recolzament a algunes entitats socioculturals que no baixen la guàrdia i fan el que poden sense cap suport de l’Estat.

Pel que fa a l’Administració, desprès de més de 40 anys de la mort del dictador, i uns altres tants de democràcia, no han tingut les corporacions locals que han passat la suficient sensibilitat per derogar el títol de fill adoptiu que tots els pobles i ciutats feren al general Franco. Una titulació antidemocràtica amb data 1 d’abril de 1940, quan el general Franco estava castigant brutalment els republicans derrotats; quan havia afusellat; empresonat i apallissat molts valencians. Desprès d’aquesta data, aquest fill adoptiu, continuaria afusellant, empresonant i denigrant ciutadans republicans amb actes i judicis que hui caldria que estigueren anul·lats.