Semiòtica general

Les ciències naturals han gaudit al llarg de la nostra història d’una posició hegemònica, sent millor considerades que les anomenades ciències socials. L’existència del Positivisme i la necessitat d’aplicar un mètode científic suposa de vegades un mal de cap per als investigadors humanistes, acostumats a treballar amb una metodologia quantitativa, i per tant, més difícil de corroborar empíricament. Açò explica per exemple que la comunitat científica es mostre suspicaç davant les tesis doctorals pròpies de les ciències socials, caracteritzades moltes d’elles per una exposició narrativa de les dades no estructurades. Per altra banda el procés de mercantilització que comença a imperar a les universitats és una altra mostra de com titulacions que asseguren una major rendibilitat econòmica (enginyeries en major mesura), s’imposen als estudis humanistes o artístics.

Faríem un flac favor al coneixement humà si, moguts per un pensament positivista, adoptarem uns prejudicis en contra de disciplines que tenen avui dia més vigència que mai. Qui podria negar la importància dels baròmetres i les enquestes de població que realitza el CIS en nom de la Sociologia? Per no parlar dels estudis que des de les ciències de la comunicació es realitzen per analitzar el cada cop més esbiaixat missatge periodístic.

La Semiologia o Semiòtica és una d’aquestes matèries socials que no per ser poc coneguda resulta intranscendent. De fet s’encarrega d’analitzar el signe i els processos d’atribució del sentit, deixant de banda el significat (àmbit propi de la semàntica). En altres paraules, estudiar com l’ésser humà interpreta individualment la realitat al marge del valor atorgat socialment.

Treballs com els de Ferdinand de Saussure i Charles Sanders Peirce, grans exponents de l’estructuralisme, van servir per a analitzar el signe lingüístic des de diferents perspectives. Saussure concep el signe com una entitat dual, composta per significant i significat. El significant s’associa amb la paraula o la verbalització d’un concepte, mentre que el significat és la petjada mental que una imatge acústica deixa en el destinatari. La realitat es configura a través del llenguatge, ja que és la verbalització de l’objecte la que li atorga significat.

Peirce per la seua banda, allunyat de les consideracions més purament lingüístiques, proposa un esquema lògic per entendre el procés de significació. El signe o “representamen”, és quelcom que, per a algú fa referència a alguna cosa en algun aspecte. Dirigint-se a algú crea en la ment d’aquesta persona un signe equivalent, o inclús més desenvolupat. Aquest signe creat pot ser considerat com “interpretant” del primer signe. El signe és presentat en lloc d’alguna cosa, el seu objecte. Per tant l’objecte, el “representamen” i el “interpretant” s’associen per conformar un triangle semiòtic.

En contraposició a la concepció estructuralista del llenguatge, visions crítiques com la de Mijaíl Bajtín atribuïen a la noció de signe altres particularitats, més pròpies del post-estructuralisme. Segons aquesta perspectiva, el context situacional és allò que realment atorga un significat als signes. Parlem doncs de semiosis social. Existeix una realitat més enllà del mateix empirisme, on el llenguatge adopta un paper productiu, no instrumental.

Aquesta aproximació que fa Bajtín a la Semiologia adopta especial rellevància al escoltar com s’adreça la classe dirigent a l’electorat. Quan els sentim dir que els resultats electorals del seu partit han sigut un èxit malgrat haver perdut més de 3 milions de vots, o que la taxa d’atur continua baixant sense tindre en compte l’estacionalitat o la precarietat laboral. Els polítics ni fan gala d’un descarat cinisme ni viuen al seu propi planeta, simplement configuren la realitat segons una individualitat molt llunyana a la nostra. Un comportament que per fortuna la ciència (social) es troba en posició d’explicar.

Send this to a friend