Garganta Profunda

Vibra el mòbil damunt la taula. Sense saber qui és l’agafe.

–Escolte!

Sona, a l’altre costat del metafòric fil, una sospitosa veu:

–M’han dit que vostè va a col·laborar amb el Nostre?

–Pobres persones! Tampoc fa falta que ho escampe, sap? –Li conteste una mica torbat.

–Necessite que ens trobem. He de parlar amb vostè. Tinc un negoci a proposar-li –Una metralladora de frases.

–Què li sembla el Montecarlo? –Al meu cap dansa l’idea de no fer massa metres.

–Necessitem un lloc més tranquil. Trobem-se a un pàrking.

–A un pàrking?

–Sí. És més discret.

–Si li fem cas al concessionari el de La Rosaleda és l’ideal. Segur que estarem sols (li solte).

–Ok.

I conforme ha connectat, sense més ni mes, es desconnecta.

Pense: què dimonis se m’ha perdut a mi al pàrking de La Rosaleda? Jo que ni condueix. Dubte, però cul de mal sosiego com sóc em dic, per què no?

Creue a bon pas l’antic jardí, recordant quan la vegetació no estava com ara, reclosa a Guantánamo. Entre per la gatera que els serveix de porta i, al fons, trobe una silueta retallada. El canvi de llum no em deixa vorer qui és. Així i tot, m’aprope amb cautela.

–Ha estat ràpid. Es nota el seu interès.

Em sap mal llevar-li la il·lusió i no li dic que sols he fet cent cinquanta metres.

–Tinc coses que contar-li.

Sona fosca la veu.

–Ja m’ho ha dit. Quin és el negoci?

– Primer he de fer-li una pregunta. Vostè sap qui és Garganta Profunda?

–Ei, no marege! Jo porno el justet, eh? I perquè me l’envien els del grup de Whatsapp.

–Bernstein i Woodward?

–Simon i Garfunkel? Però açò què és? “Saber y ganar”?

–Igual m’he equivocat de persona. Disculpe.

Tira a fugir. L’ature.

–Va, no casque i anem al gra. Ja m’ha fet alçar de la taula de dibuix. Què vol?

–Puc donar-li matèria prima pels seus articles. Però jo no he d’aparèixer per a res. Ens trobaríem cada quinze dies i li passaria la informació. Vostè sols li ha de donar forma amb eixe peculiar estil que té.

–Què m’ha de costar?

–No res.

–Això m’he trobat jo hui. I per què ho fa?

–Venjança! Esta ciutat m’ha tractat molt malament. Sóc una espècie de V de Vendetta.

Està fatal! Però no li ho dic i li segueix el rotllo.

–De què va a parlar-me?

–Vol entendre els intríngulis del projecte “Alcoinnova”? Vol tindre coneixement del què està passant amb la reforma de l’estatut del Casal de Sant Jordi? Vol esbrinar on es reuneix i amb quina freqüència el nostre particular Club Bildenberg? Vol saber quina mania els ha entrat als de la Llaganya amb la cassalla? Vol conèixer qui és gita amb qui a la nostra particular Sodoma i Gomorra?

–No, mire (el talle de rondó) tot el d’abans quasi que tinc igual, però açò darrer millor ho deixa corre. És que tinc la imaginació molt desbocada i després passe males nits…

–Escolte i no siga fava; és el seu moment de convertir-se en periodista d’investigació, de saltar a la fama, d’aconseguir el primer Pulitzer alcoià…

El mire bocabadat i em pessigue per vorer si estic despert.

Quinze minuts després veig la llum del sol. D’eixe sol moll que ens acompanya el més de desembre. Emmarcant el pont de Sant Jordi, la il·luminació nadalenca em fa preguntar-me per la data que estem. Mire el mòbil i comprove que no, hui no és 28 de desembre.

Alce les celles, amb un gest còmplice a la imaginària càmera que grava la pel·lícula de la meua vida. Amb veu alta i posa de film de Lumet, llance al vent; “I si fora de veres…”

–Com si menjares peres i les cagares senceres.

Al meu costat un gemec. El propietari, un xicot amb el cap gros i ulls espantats darrere de grossos vidres de vista:

–Ei, capità! No tindràs tres eurets que em falten per agafar la Palometa?

M’arronse d’espatlles i escarbote les butxaques a la recerca d’alguna moneda solitària mentre em pregunte: “A mi qui en mana?”.