Aylan. MAURO COLOMINA. De Guanyar Alcoi.

Ja quasi tots coneixem el seu nom: Aylan. El xiquet tombat de cap per avall en la platja, ofegat. Jeu sense vida un xiquet sense culpa. És la imatge del fracàs col•lectiu. Del fracàs de les polítiques. Del fracàs de la comunitat internacional que espera impassible solucions caigudes del cel, mentre a baix, en la terra, en el mar: la gent mor.

La imatge és un símbol, per a bé i per a mal. Per a bé per obrir els ulls, per trencar aquesta ceguera que ens corromp com a ciutadans del Món, que ens descuida de la humanitat. Per a mal, la mort destrossadora d’un xiquet d’uns tres o quatre anys, que res tenia a veure amb la misèria a la qual ha sigut arrossegat el seu poble i que s’ha vist obligat a llançar-se al mar per a cercar un futur, un futur ni millor ni pitjor: simplement un futur.

Aquesta imatge és un deshonor, una imatge per al Món en general que demostra la incapacitat de la política de respondre a la desesperació, a l’horror de la guerra i de la destrucció. Aquesta imatge, per desgràcia, representa la situació de molts. De centenars de milers d’humans que deixen enrere tot, per crear esperança.

És el rèquiem de la dignitat humana. És un esquinçament insuportable en ple pit. El diminut Aylan, que jeu tombat en la platja de Bodrum, a uns pocs metres d’hotels de cinc estels, sense vida, quan hauria d’estar jugant en aquella mateixa platja turca, amb poals i pales, construint la casa que tal vegada li van destruir a Damasc i banyant-se en un mar que ara està infestat de cadàvers de persones que van cercar dignitat i futur i que no ho van trobar.

És, també, el rèquiem de la innocència. Que un xiquet com Aylan haja de fugir en aquelles circumstàncies i condicions és immoral, no per a ell i la seua família, sinó per a la resta d’humanitat que ho permetem.

Allí descansa, després d’un viatge que podem imaginar aterridor, cansat i fins i tot esperançador, que va ser en va. Descansa cap per avall en la platja, on la platja es fa mar i el mar es converteix en cementeri.

Allí jeu un xiquet que no coneixerà l’amor i el desamor, les encontres i desavinences, que no aprendrà a llegir ni a comptar, un possible futur arquitecte, cuiner o músic que ja no podrà acolorir dibuixos, ni la seua vida.

Allí jeu el crit de desesperança, de la indignitat.

Allí jeu Aylan, una personeta a qui se li va esgotar massa prompte l’horitzó.

Allí jeu, un xiquet, de molts, que el món no va saber -vam saber- salvar.