Frases fetes

Fa unes setmanes, la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola va traure una nova edició del seu diccionari en la que s’introduïen algunes paraules d’ús comú i s’eliminaven altres que han caigut en desús. De la mateixa manera, s’haurien d’actualitzar algunes frases fetes de forma que s’adapten millor als temps que corren i a la realitat que ens envolta. Deixe ací una xicoteta proposta.

– Fer-se el don Mariano. Substituiria a fer-se el don Tancredo. Significa mirar sempre cap a un altre costat, ni saber, ni contestar, ni saber contestar. S’amplia el concepte fins a extrems insòlits i insospitats: no sols no contesta si no que la poca vergonya pot arribar a fer-li assegurar que ni sap de què o per què se li pregunta. Està tan en el límit que la persona que es fa el don Mariano deixa sempre el dubte de si està fent-se el tonto o de si realment ho és.

– Contar un Cospedal. Sinònim de travallengües. Però amb un matís. Si realment vols contar un Cospedal, has d’acabar armant-te tal cacau que estiguen a punt de saltar-te-se les llàgrimes. I no precisament d’impotència, sinó perquè en el fons, encara que no ho vulgues reconèixer, una miqueta de sentit del ridícul sí que tens.

– Tirar la Bankia per la finestra. Continua sent sinònim de despilfarro, de dilapidació, de malbaratament, de presumpte delicte… i presumiblement sempre serà presumpte. Es pot tirar la Bankia per la finestra de moltes maneres, però tindre unes targetes que és com si no existiren ajuda prou.

– Tindre molt de Rato. Expressió equívoca, que pot entendre’s com disposar de temps lliure per a gaudir de l’oci. Però no. Rato substituïx en este cas a la paraula morro. Tindre molt de Rato equival a tindre molt de morro, que s’ha quedat desfasada. Perquè hi ha que tindre’n per a acumular un currículum como el d’este Rodrigo, que té més vides que el seu tocayo, el de Vivar, el Cid, que fins mort encara en va armar una de ben grossa. I no descartem que en este cas la història es repetisca… Una puntualització: han sigut molts els cognoms que aspiraven a reemplaçar la paraula morro, ha sigut una decisió especialment difícil acabar decantant-se per este. Vull dir que ens ha costat un morro, dic un rato…

– Fer-se el Mas. Antigament significava construir-se una casa de camp, habitualment de grans dimensions. Hui en dia s’equipara a allò que abans es deia fer-se el suec o fer-se el bovo. És una expressió més mediterrània, més catalana per a ser exactes. Té certes similituds amb la anteriorment esmentada fer-se el don Mariano, però curiosament no hi ha diàleg entre les dos expressions. Clar, com va a haver-lo, si una es fa el don Mariano i l’altra es fa el Mas?

– Anar com cagalló pel PSOE. Fins fa uns anys, anar com cagalló per sèquia. És a dir, deixar-se dur, deixar-se arrastrar, desorientat, sense saber on pararàs, com un pollastre sense cap, un poc de cul, d’ací cap allà sense molt nord i, afortunadament per a ells, amb prou sud. Gràcies a d’això no han desaparegut del tot del mapa.

– Fer l’amor i no l’Aguirre. Adaptació del lema de la filosofia hippy. Si fas l’Aguirre, estaràs ficant-te en totes les guerres, en les que et criden i en les que no. Diràs coses que desprès diràs que no has dit, encara que estiguen gravades i te les refreguen per la cara, deixant-te com una mentidera. Això sí: et sobrarà temps per atropellar alguna guàrdia municipal que tinga la poca vergonya de voler-te multar per aparcar en doble fila. La calle es mía, què collons!

– Mentre hi ha “pollo”, hi ha Esperanza. És complementària de l’anterior i redunda en el mateix concepte. La qüestió és no perdre’s ni una brega ni saber quan deixar d’estar en el primer plànol de l’actualitat.

– Amb l’Iglesias hem topat. I jo no sé, però si la cosa no canvia, dóna la sensació de que podem (podemos) acabar estavellant-nos…

– On va la corda, va el Pujol. Subtil i metafòrica actualització de on va la corda, va el poal. En este cas, sembla que sí que se sap cap a on ha anat la corda: cap a Suïssa y cap a Andorra. L’esmentada corda és molt grossa i té tota la pinta de que era com una vidriola, que estava plena de diners. En qualsevol cas, per corda deu d’entendre’s una herència entre tenebres que ha crescut més que les carabasseres. Deu de ser clima helvètic, que propícia el gegantisme. Per Pujol deu d’entendre’s Pujol, encara que s’haja convertit en una paraula Gens Honorable.