Mestre, quina toquem?. ALEIXANDRE SANFRANCISCO. Membre del Consell Polìtic d’EU Alcoi.
“Per la nostra realitat corpòria, Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta que la desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació. No deixem que al nostre pas queden signes de destrucció i de mort que afecten la nostra vida i la de futures generacions.” Evangeli Gaudium “ 215. Del Papa Francesc.
Hi ha qüestions a la nostra ciutat que s’eternitzen, per a desgracia dels ciutadans d’Alcoi, i una d’elles es el tema de La Canal. Des de fa més de 30 anys trobem intents d’ubicar allí industria, i fins hui no ha estat possible. Les diferents autoritats i organismes oficials, recolzades per les lleis i quasi sempre espentades per una decidida pressió social ho han impedit. La zona de La Canal es un veritable caramelet amb amples possibilitats especulatives reforçades pel pas de l’autovia, eixa precisament és la seua desgràcia. Es podria afirmar des del punt de vista de l’apetència suscitada que es com un merengue a la porta d’una escola.
Com els diferents intents anteriors han fracassat, ara s’inventa una figura nova les ATE, (Actuacións Territorials Estratègiques), amb la fi de sortejar les autoritats municipals en nom de un suposat interès general, que en la realitat es particular i molt particular, com ho és la propietat dels terrenys on el projecte Alcoinnova vol realitzar-se. Per cert, el nom de Alcoinnova serà bo en quant a màrqueting, però es poc fidel a la realitat, l’especulació no es una activitat ni nova ni innovadora. Els principals actors de l’obra estan definits, a un costat la Generalitat Valenciana, avaladora amb els seus permisos, i ràpida a l’hora de tramitar expedients; el Partit Popular defensor incondicional del projecte i de la seua ubicació, i La Española.
A l’altra banda tenim, part de la societat civil organitzada en Salvem El Molinar, el govern municipal defensor de les seues competències en l’ordenació del territori, amb paper destacat d’EU clarament definida des d’un principi, i Compromís que mostra també la seua disconformitat.
Existeix un tercer grup menys visible, (no interessa a la causa fer-se notar), format per propietaris d’altres terrenys en La Canal, i que de realitzar-se el projecte veurien augmentades les seues possibilitats de fer negoci amb les seues propietats.
El temps juga en contra del projecte, es difícil imaginar que un govern autonòmic que no siga el del PP, puguera donar llum verda al projecte i per tant tenen que corre tot el que puguen, queden com màxim 8 mesos per a les pròximes eleccions autonòmiques.
Pense que els bons projectes empresarials no ho poden ser si la seua execució suposa posar en risc bens fonamentals de les ciutats en els que s’assenten, en aquest cas el proveïment de l’aigua d’Alcoi. Quan un projecte ens obliga a escollir entre activitat econòmica amb la possibilitat de contaminar el principal aqüífer o be preservar-lo, amb l’amenaça d’endur-se l’activitat, no és un bon projecte per a tots i totes. A qui vols més al pare o a la mare?.
No ens calen mes estudis ni argumentacions per discernir, les cartes estan cap per amunt. Les batalles mediàtiques i legals han estat iniciades, els actors definits, a una banda els interessos econòmics particulars amb els seus suports polítics i institucionals; per altra la defensa del proveïment d’aigua de la ciutat, amb bona part de la societat civil, el govern municipal i altres suports. En Esquerra Unida no hem tingut dubtes en escollir bàndol, no és temps de neutralitats, el desenllaç es incert, les forces desiguals, però ens assisteix la força de la raó i el convenciment de que obrem pel bé comú de la generació actual i el de les futures. La causa mereix la col•laboració de totes les persones que puguen aportar, ningú es imprescindible, però totes som necessàries.
Com m’agradaria que dintre d’un any a la pregunta “Mestre quina toquem ?” La resposta no fora “La de La Canal però carregada de bombo ̈”