El drama de ser fester

Ser fester és una tortura. A
eixa conclusió es pot arribar
si s’analitzen els comentaris
dels festers mentre “patixen”
els dies de festa. Perquè si els
pares l’orella, això es el que
sembla: que es pagar per a
sofrir. Escoltant al multitudinari
i peculiar contingent de festersploraners,
si els romans hagueren volgut fer que
Jesucrist sabera el que és realment un suplici,
no l’hagueren crucificat. Hagueren creat una filà i
l’hagueren apuntat, fent-li viure les Festes de Moros
i Cristians dos voltes seguides, interpretació de
l’Himne en pla sardines en llauna inclosa, per a que
realment es guanyara el cel. Dura i sacrificada vida
la del fester. Pobrets meus.

Tot comença amb la Diana. Si no en tens, un altre
any serà. Si et toca primer tram, mel de Ca Telm.
Si el toca el tercer, no entusiasma, però tira que
et va. Ara, como et toque el segon, la catàstrofe
està servida. Desastre absolut. Queixes i laments:
és un rotllo, una pallissa, quina mala sort que tinc,
quatre Dianes en la meua vida i les quatre de segon
tram, quina mala folla de recorregut, total no et veu
ningú, tan bé que estaria
jo dormint… Això, desprès
d’haver passat mesos
tractant d’encolomar-li-la a
algú jurant-li que és lo millor
del món sense cap resultat
positiu.

Arriba l’Entrada. A l’alçada
de la Glorieta, si la gent
pregunta “com va?”, els
planyiments comencen a ser
tràgics. A vore si arribem
prompte, quina gana de vore
el final, és el que toca (açò,
els més resignats), o assolint
un nom de clares reminiscències mahometanes:
Ben-Cansats… Cap “collonut!”, tan simple com
significatiu. La meteorologia també ajuda a buscar
arguments de queixa. Si plou, és que tots els anys
acabem remullats com els tramussos. Si està el sol
fora, fa una calor que Déu. Si hi ha núvols, és que
així les Festes no lluïxen.

Superada la duríssima experiència (Oyarzábal va
fer catorze huit-mils; seria capaç de fer una roda
completa?), arriba el Dia de Sant Jordi, encara
que enguany hem celebrat el Dia de Sant Ciriaco,
li pese a qui li pese. La Processió de la vesprada,
de malnom General. Un altre totxo. Eixe recorregut
només aprofita per a que acaben de fer-te mal els
peus, acompanyat d’una música que potència la
somnolència, total per a honrar a un Patró al que
estem molt agraïts, però, per a què enganyar-se?,
no deixa de ser un emprenyo. I després, complides
les obligacions, ve el despendole. Que no siga tot
treballar. Eixe dia i el següent s’empalmen. Uns més
que altres. Una mostra evident de la paradoxa del
fester: està passant-ho tan malament que no vol que
els dies s’acaben.

Al dia següent, ningú té ressaca. En Alcoy no és
un terme admissible, perquè és com que minora i
empobrix els mèrits i el sacrifici del fester. Un fester
patidor pot confessar que té un poc de maldecap,
que està baldat, que no pot obrir els ulls, que li
fan mal fins les ungles dels peus, que té branor…
Clars símptomes, junts i per separats, de la famosa
ressaca, però no. No és ressaca, és simplement que
té un poc de maldecap, que està baldat, que no pot
obrir els ulls, que li fan mal fins les ungles dels peus
o que té branor. I ja està. Com a molt, parlarà del
seu recel respecte a si es va papar algun aliment en
mal estat. Res a vore amb el consum de ginebra o
ron i sobretot cap acusació que puga perjudicar
a la indústria alcoiana. Els “equis” metros cúbics
consumits de cafè licor en el poble en eixos tres
dies queden al marge de qualsevol sospita d’haver
afectat el normal funcionament del cos d’un alcoià
fet i dret. Si algú diu lo contrari… mentira!

En les precàries situacions que deixa la devoció
beguda al Sant Patró (he dit beguda? Perdó, volia dir
deguda), lo menys recomanable és agafar un trabuc
i endinsar-se enmig d’una orgia de fum i soroll,
sent partícip d’ella. Però és lo que toca. Un altre
calvari del que el fester assegura no gaudir, sinó
prendre-s’ho com una altra obligació. Quan s’acaba
l’Alardo, els festers, moros
o cristians, lo poc que
queda d’ells, tornen a casa
polsosos, arrossegant els
peus, com si foren ànimes
en pena, fets una xufa. Però
la prova està pràcticament
superada. Estranyament,
en eixos moments sempre
hi ha qui revifa i renova
energies per a pegar-se un
soparot en els soparets. I
desprès… bona nit, cresol,
que la llum s’apaga.

A tota esta suma
d’esforços hi ha que afegir el caos nutritiu. En els
esmorzars només ens han tret que embotit i faves
tendres, i els tres dies igual. En els dinars, falten
cadires, falten llonganisses, falta organització i falta
trellat, s’ha presentat gent que no s’havia apuntat,
tarden massa en obrir el menjador, i entre plat i
plat han tardat tant que hi ha qui ha aprofitat per
a aprendre’s el programa de festes de memòria.
El sopar del Dia dels Trons, inacceptable: ens han
tret les sobres de la resta de dies. I encara, el
conserge ha d’aguantar que algú en l’últim moment,
en comptes de cafè li pregunte si pot fer-li un té de
castanya. Per separat, potser: primer et servisc el té
i després t’espolse una castanya.

Vist des d’esta perspectiva, resulta difícil
comprendre perquè hi ha tanta gent que s’empenya
en ser festera, si desprès no fa més que protestar,
ploriquejar i cagar-se en la pena negra. Però la
resposta és fàcil i ja la diu la lletra de l’Himne. La
Festa es nostra, Nostra Festa. Podem compartir-la,
però mai deixarà de ser nostra. La duem els alcoians
en l’ADN i la genètica es hereditària. Si el que es viu
en eixos dies és patir, per Alcoy i per Sant Jordi (si
s’apunta)… patim, patim!

(Miquel Peidro es escriptor i guionista)

Send this to a friend