El circ de RTVV: últimes funcions (i defuncions)

Senyores i senyors, ladies and gentlemen! Últimes funcions del circ de RTVV! Entrades pràcticament esgotades! Més expectació que mai! Amb les atraccions més grotesques i patètiques amb les que es pot conformar un mapa de la misèria humana! No s’ho creuen? Escolten el nostre elenc!

– Els equilibristes hipòcrites. Tanquen la televisió valenciana perquè comporta unes despeses que no es poden assolir i perquè ells mateix l’han duta a la ruïna econòmica i moral. Però això no comporta cap tipus de responsabilitat, ni política ni financera ni penal. Res de res. Després diuen alguns ignorants que tot és conseqüència d’una pèssima gestió. Com pèssima? Una obra de enginyeria, alquímia feta realitat: s’han omplit les butxaques, han distret fons desviant-los a obscurs interessos, deixen un deute de 1.200 milions d’euros que pagarem tots els valencians menys ells… que se n’aniran tant panxos. No és una pèssima gestió: és una gestió brillantíssima!

– Els carronyers. Ixen de cap lloc, quan hi ha olor a mort, quan veuen una escletxa per a ocupar el lloc dels altres, i de sobte tenen nom i cara. Resulta que hi ha un polític que li diuen Ximo Puig i que hi ha un partit socialista en esta beneïda terra. On estava eixe home? Què ha fet? Ah, ja: que pertany a la mediocritat liderada per un tal Rubalcaba, en primera sub-fila des del segle passat o l’anterior i, per tant, ideal per a encapçalar la renovació d’idees d’un partit, pràcticament una revolució. Els dol de veritat a estes persones que no estan en el govern la pèrdua de l’ens televisiu o han trobat una excusa collonuda per a cridar “Fabra dimissió” i demanar eleccions anticipades? Que no s’obliden que ells van posar la primera pedra d’este destrellat, per favor.

– Els prestidigitadors de la inviabilitat viable. O de com el “no” pot acabar sent un “per què no?” o fins i tot “clar que sí”. És la forma d’actuar d’unes entitats que, per les seues estructures i rutines d’actuació, esdevenen cada dia més anacròniques i que s’anomenen sindicats. Lo seu és dir sempre i a tot que no. Hi ha que reduir plantilla, que açò no hi ha qui ho aguante. No. Hi ha que buscar un model viable i adaptat a la realitat d’una crisi global. No. Hi ha que negociar. No. Anem a eliminar el servici. I aleshores… taxan, la gran idea, el colom que ix de la xistera: per què no negociem? (i la idea ha sigut nostra). Pot ser per què ja no és hora?

– Els covards que es tornen valents. De sobte, els informatius són un seguit de denúncies. Ara? Això no té cap valor. És més, fa que ens avergonyim més encara al vore que la manipulació és la mateixa, però ha canviat de sentit. Si una persona té uns codis ètics i professionals, que es complisca quan toca, quan hi ha que tindre pebrots per a fer-ho. No ara. Ara no estem parlant d’ètica i professionalitat. Estan parlant des de la por i la rancúnia d’unes persones que pensaven que tenien el lloc de feina assegurat per secula seculorum (sempre que foren la veu del seu amo) i ara perilla la seua nòmina mensual. Que no ens vullguen fer còmplices de la seua desgràcia.

– Els recuperadors de la memòria. Íntimament lligats als anteriors. De sobte, reapareixen contant coses que van passar fa anys, que si es van obligar a dir mentides, a amagar informació, a desinformar. No, gràcies. No és el moment. Vau perdre una gran oportunitat. Bé: milers d’elles. Eixa denúncia és ara especialment covard i mesquina.
– Els llepaculs convertits en tragasables. No cabrien tots en un sac: periodistes, redactors, associacions professionals, productores, guionistes, actors… Hem ballat al so de la desafinada música que ens han xiulat i ens han imposat. Poques veus discordants han hagut. Assolim per tant la nostra responsabilitat. Nosaltres vam contribuir a engrossir el monstre. Si ara plorem, es perquè abans només hem fet que riure’ns. Fem un examen de consciència. Nostra culpa.

– Els telespectadors. Fins de baix les pedres ixen últimament persones que demanen el perdó per a RTVV, sense la que no podrien viure, a la que estaven enganxats fins a l’addicció, sembla ser. Després resulta que no la veia ni el Tato. Hi ha que conèixer el parer del carrer i el que el carrer demana, el que al carrer li preocupa i el té amoïnat… és que no sap en quin canal podrà vore les mascletaes falleres! Eixe és el model de televisió que es tira en falta? Em reserve l’opinió.

– El eslògan final. Si poseu el canal en qüestió, la frase més repetida és “la tele de tots els valencians”. Mande? Quina tele és o ha sigut eixa? Serà que només (o bàsicament) entrevisten a gent de l’àrea metropolitana de València? Que vinguen cap al sud. Que vagen cap al nord. Si escolten al seu públic potencial, el eslògan era “Canal Nou, bufa’m un ou”.

Senyores i senyors, ladies and gentlemen! Últimes funcions del circ de RTVV! Passen, vegen… i jutgen!

P.D. Potser que, per la meua professió, molts estiguen esperant que em posicione al respecte dels tema en qüestió. D’acord vaig a fer-ho. SÍ a la desaparició d’esta RTVV. SÍ a la creació d’una televisió viable, de qualitat i en valencià (encara que siga discriminatori per a alguns que són tan valencians com els demès, però que no parlen la nostra llengua). Voreu que no demane que siga ni plural ni objectiva. En el moment que depenga dels que manen, pensar en pluralitat i objectivitat és una utopia.

Send this to a friend