Sis segles
Tres idees abans de començar. 1. Hui toca lliçó d’història, disculpeu-me. 2. Aprofitaré l’avinentesa per parlar de l’origen d’un grup –ètnic, cultural, social, com vulgueu– que estime de sobre manera. 3. Soc dels qui creu fermament que només hi ha una raça: la humana. Per tant –als meus ulls– les persones que odien a una part de la raça humana són racistes patològiques.
Comencem. Les tropes mongoles van ocupar el nord-oest de l’Índia –les regions del Punjab i el Sinth– al segle XIII. Davant l’atractiva oferta que van fer als pobladors d’aquestes terres –ser esclaus o morir– una bona part d’ells van decidir fugir cames ajudeu-me. En especial, foren dos grups els que van eixir cap a l’exili: els Sott i els Sindhi, els quals es van unir anys després a Pèrsia, organitzant-se en diversos grups, entre d’altres, els Kalí i els Manouche.
Arribat el segle XIV es van instal·lar a Modon, una regió de Grècia-Peloponès, on van ocupar unes terres fèrtils banyades per les aigües dels rius i properes al Mont Gype. Aquell indret era conegut popularment com el ‘Xicotet Egipte’ o ‘Egipte Menor’, però res tenia a veure amb l’Egipte dels faraons, sinó que prenia el nom pel mont.
Com podeu veure, es tractava d’un grup que a la força s’havia convertit en nòmada i que va anar fent camí fins a arribar a Iugoslàvia (1348), Alemanya (1407), França (1416), Itàlia (1422) i la península Ibèrica (1425) –ateneu, Espanya encara no existia com a subjecte polític–. En concret, fou el 12 de gener. El comte Juan d’Egipte Menor es va reunir amb el rei Alfonso V d’Aragó, El Magnànim, per demanar permís de pas pel regne amb motiu de peregrinar a Santiago seguint les sendes cristianes. La sol·licitud va ser acceptada i aquell grup va començar a interrelacionar-se amb la població local.
Faré un incís. Per raó de dir que venien de l’Egipte Menor es va considerar durant molts anys que procedien de l’Egipte dels faraons, però no és així com heu pogut vorer. L’Egipte Menor res tenia a veure amb l’Egipte del nord d’Àfrica. Els nadius de les terres catalanes rurals que els van acollir els van batejar com a ‘Gitanos’ –d’Egipte va derivar la denominació a ‘egipcianos’ i d’ahí a ‘gitanos’–i aquests els van donar el nom de ‘Payos’ –ja sabeu que el concepte amb què coneixem la gent del camp de Catalunya és ‘Pagés’, penseu en la derivació–. Com que el seu origen està a l’Índia, malgrat el pas dels segles, encara es conserven vocables de l’hindi –la llengua parlada a l’Índia, que és d’orígen sànscrit– adaptats a la parla dels gitanos d’ací, el caló. Per exemple, aigua és ‘pänïya’ en sànscrit, ‘pänï’ en hindi i ‘pañí’ en caló.
Tornem al tema que ens ocupa. Si vos fixeu en les dates, podreu veure que enguany es compleixen 600 anys de l’arribada del poble gitano a la península Ibèrica. Alcoi –com altres ciutats– acaba de commemorar per segon any consecutiu el Dia Internacional del Poble Gitano, que se celebra el 8 d’abril en record del Primer Congrés Mundial Romaní realitzat a Londres el 1971, on es van acordar símbols com la bandera i l’himne gitano –el ‘Gelem, gelem’, que en valencià seria alguna cosa així com “Vaig caminar, vaig caminar”–, per retre homenatge al passat nòmada del grup. Per això, el títol de l’himne i la bandera: una franja inferior verda i una superior blava i al centre la roda d’un carro –recordeu que al llarg dels segles la població gitana va ser nòmada i va tenir per pis el camp i per sostre el cel i com a mitjà de transport el carro de fusta.
La itinerància per les terres peninsulars va continuar i van arribar a Barcelona (1447), Castelló (1460) i Madrid (1484). Malgrat la normalitat d’aquelles primeres dècades, tot es va trabucar i la persecució cap a aquest grup –ètnic, cultural, social, com vulgueu– es va fer present amb l’aprovació per part dels Reis Catòlics de la Primera Pragmàtica de Medina del Campo el 1497, que establia talls d’orelles i processos d’esclavitud per a les persones que vestiren o parlaren com els gitanos. Els molestaven. La Segona Pragmàtica es va aprovar el 1539 i va obligar a tots els homes gitanos a servir al monarca remant a les galeres. Racistes. Ara bé, l’episodi més cruent es va viure amb el procés engegat per Fernando VI el 1749. Sota la denominació de ‘Prisión general de gitanos’, va iniciar una gran detenció que va separar a les famílies com a punt de partida de l’extermini que pretenia realitzar. En concret, a la presó d’Alacant al Castell de Santa Bàrbara es va empresonar als gitanos que allí vivien.
La situació al Regne de València fou la mateixa. L’any 1585 es va aprovar un Acte de Cort que establia l’expulsió dels gitanos en el termini de 3 dies. Alcoi tampoc no fou aliè als fets. L’ajuntament va aprovar acords d’expulsió els anys 1740 i 1783 “d’aquells que es coneixen com a Gitanos” i va entregar les seues cases a altres veïns.
Però és que res va millorar arribat el segle XX. No oblideu mai que els nazis van marcar amb un triangle invertit –de vegades marró, de vegades negre– a la població gitana que va capturar entre 1939 i 1945 i que va assassinar als camps d’extermini vora mig milió d’ells, especialment a Auschwitz II-Birkenau, amb el ‘Samudaripen’, l’holocaust dels gitanos.
La història –evitaré dir nosaltres, per no ferir sensibilitats– ha tractat malament a la població gitana. Per això és important airejar la bandera gitana a l’ajuntament i per això cal organitzar activitats de difusió de la seua cultura. Estem en deute amb ells. Però, sabeu què? A Alcoi estem d’enhorabona. Som una de les poques ciutats valencianes que ha dedicat un carrer a una persona gitana i, a més, és una dona. És el passeig Juana Moreno Moreno ‘La canastera’, a tocar el riu Riquer. Després de sis segles, ja tocava.