“Fer cim a l’Everest és pur estrés”

Va començar la setmana a Londres, dies després ja estava al Canadà, el cap de setmana el va passar a Alcoi i el dilluns es va desplaçar fins a Múrcia per a impartir una altra xarrada. La seua vida és pur estrés, la mateixa sensació que va tindre quan va fer cim a l’Everest amb tot just 20 anys. Parlem d’Adriana Brownlee, l’alpinista britànica triada per una revista nord-americana com una de les 50 esportistes dones de tot el món més inspiradores de 2024. El seu segon cognom li delata, el va heretar de la seua mare, l’alcoiana Eva Piñón, qui fa quasi tres dècades va decidir viatjar a Londres per a millorar el seu anglés. Allí va contraure matrimoni i va nàixer una xiqueta que a l’octubre passat va fer història per a l’alpinisme mundial en convertir-se amb 23 anys en la dona més jove a coronar els 14 huit mils. Una afició que va nàixer ací, en els llargs passejos que amb 8 anys va començar a donar al costat del seu pare Tony pels paratges del nostre entorn.

– Els teus vincles amb Alcoi són des de ben xicoteta, pràcticament des que vas nàixer?

– Per a mi és una cosa normal vindre a Alcoi des de molt xicoteta, bé a l’estiu, Nadal o en festes de Moros i Cristians. Al meu pare li agradava anar-se a córrer i jo m’anava amb ell. Amb 5 o 6 anys recorde haver pujat a la creu del Preventori i a Montcabrer. Tinc fotos a la meua casa de Londres que em recorden a aquells anys.

– Es pot dir que eixa afició per la muntanya es forma en aquests paratges?

– Vaig nàixer a Londres i allí no hi ha muntanyes. Alcoi sempre ha sigut molt especial per a mi per moltes raons. Significava jugar amb les meues cosines, eixir a festes vestida de Basca i estar en família. Record que en la meua etapa com a escolar, a Anglaterra el 24 i el 25 és Nadal, però a partir del 3 de gener allí tots els xiquets tornen al col·legi i jo em demanava tornar després del 6 per a poder veure la Cavalcada i gaudir dels Reis. Més que destacar alguna cosa dels Moros i Cristians o de Nadal els meus records estan més vinculats a estar en família, perquè a Londres no tinc a ningú, només al meu pare i la meua mare. Per a mi l’important no eren els regals, sinó que es reunira tota la família, menjar i sopar junts. És veritat que Nadal i la Cavalcada és màgica a Alcoi i alguna cosa em vaig contagiar. Allí a Londres no creia en Santa Claus però en canvi ací sí en els tres Reis Mags.

– Anem als teus orígens en l’alpinisme. A quina edat comences?.

– El meu referent ha sigut el meu pare Tony, entrenàvem junts, però al principi més per adquirir hàbits saludables. Tot va canviar amb 8 anys quan en el col·legi ens van demanar que escriguérem una carta sobre el que volíem ser de majors. Va ser quan vaig posar que el meu objectiu era escalar l’Everest i que se’m coneguera com la més jove a aconseguir-ho. Després d’allò han sigut dotze anys d’estar obsessionada amb eixe pensament. Tota la meua vida ha girat al voltant d’eixa il·lusió de xiqueta. Com a Anglaterra no hi havia muntanyes, el meu pare em portava fins a Gal·les i Escòcia. Amb 9 anys recorde haver pujat tres pics en menys de 24 hores i allò va tindre una gran repercussió després d’eixir en el periòdic. Des de llavors no he parat d’entrenar i preparar-me.

– Què és el que et va portar a pensar a pujar una dels cims mítics de l’alpinisme mundial?

– Des de xicoteta sempre m’ha agradat ser única en tot el que feia. Veia a altres xiquetes fent ballet, karate o futbol i em semblava una cosa normal, però jo sempre tenia al cap fer una cosa diferent, ser distinta als altres. El muntanyisme i l’alpinisme era una cosa anormal per a una xiqueta i més de Londres. Ho vaig provar amb el meu pare i va ser com un amor a primera vista.

– Quan deixa de ser un pensament per a convertir-se en un repte?

– Amb 15 anys i fins i tot amb menys. Entre eixa edat i els díhuit comence a fer cims d’aproximació com el Kilimajaro (3.962 metres), Elbrús (5.642) o l’Aconcagua (6.961). Totes ascensions amb un objectiu: pujar a l’Everest i amb 18 anys, però amb la pandèmia vaig haver d’esperar fins als vint.

– Dona la sensació que la teua fixació és l’Everest més que l’alpinisme en si? Què és el que et porta a eixa obsessió des de xiqueta?

– Per a la meua era una muntanya màgica amb molta història. M’agradava veure pel·lícules, ha llegit molts llibres sobre la seua història. Em va impactar aquell intent en 1923 i la meua fixació era fer l’Everest perquè és el cim més famós i mítica del planeta. Abans de la meua primera ascensió vaig ser al K2 (8.611 metres) com a entrenament i allí vaig conéixer a la meua parella, Gelje Xerpa (guia nepalesa de 30 anys). Va ser en aquella expedició on vaig conéixer l’alpinisme de veritat, com escalar un huit mil d’una manera real i no comercial. Em va encantar aquella experiència i va ser el que em va acabar d’enganxar.

– Quan parlem d’un huit mil són diverses setmanes d’expedició?

– Entre un mes i mig a dos mesos, segons la climatologia. Primer estàs una setmana fins a arribar el camp base. Després descanses, vas pujant i baixant fins a arribar als *seismil. Tornes a baixar i descansar i una altra vegada tornes a pujar, fins que arribes als set mil. És quan estàs en la part final de l’expedició, el moment d’atacar el cim. La primera vegada que puge fins a un *seismil és molt complicat perquè no estàs aclimatat.

– Dels catorze huit mil que has fet, quants han sigut amb oxigen i quants sense?.

– Dotze amb i dos sense. Després d’haver fet dues cimeres sense oxigen la meua intenció és no tornar a utilitzar-ho més. Molts comenten que pujar a l’Everest amb oxigen no és real, però jo no puc pujar per primera vegada a més de huit mil metres d’altitud sense oxigen i sense una adaptació prèvia. Primer volia fer deu o dotze ascensions amb oxigen, veure que el meu cos s’havia aclimatat i així ja vaig poder fer dues cimeres sense oxigen. La meua intenció ara és coronar l’Everest a l’abril de l’any que ve sense oxigen. Serà el meu següent repte i provar muntanyes verges, sense ruta o amb rutes molt difícils i tècniques.

– El curiós de l’alpinisme és estar quasi dos mesos de preparació i una vegada que fas cim a penes es gaudeix uns pocs minuts de l’objectiu complit. Què succeeix quan estàs tan a dalt?

– Com a molt arribes a estar uns vint minuts en el cim, el temps just per a fer les fotos i vídeos pensant en els patrocinadors i poc més. El moment que realment gaudeixes és el previ a coronar, que el veus tan a prop després de tant d’esforç i temps dedicat, que penses: “Ja està, per fi ho he aconseguit”. Però una vegada que estàs a dalt, el cap està a punt d’esclatar-te. T’entra el pànic, són minuts amb l’adrenalina de gom a gom tractant que no se t’escape cap detall i pensant que després toca baixar, que és més perillós que pujar. Llavors comences a dir-te que a poc a poc i sigues prudent. Fer cim és pur *estres.

– Una vegada que estàs a dalt, és tal com ho havies imaginat, menys o és verdaderament molt més?

– Tot depén de com et trobes, de com ha anat la pujada, de com estàs físicament. Si ha anat bé, sí que et recrees un poc i mires al teu voltant, fas fotos i intentes gaudir del moment, però si vas molt tocada físicament, la teua ment no registra que eres allí. Sí que record que va ser una cosa màgica trepitjar per primera vegada l’Everest. És impressionant la immensitat que hi ha al teu voltant. Et creus la persona més alta del món perquè al teu voltant tot està més a baix. Eixe primer moment és una cosa que mai oblidaré. Els altres cims, com va ser tot tan ràpid amb quatre huit mils en 28 dies, em va semblar que totes les muntanyes eren iguals i no vaig gaudir tant.

– Tu professió actual és l’alpinisme?

– En aquests tres anys que he completat els catorze huit mils, m’he dedicat per complet a preparar el projecte dels 14 huit mils. Tenia patrocinadors, feia xarrades, però ara tinc la meua pròpia empresa de trekking i eixa és la meua vida, el meu bebé en definitiva. Em dedique al costat de la meua parella a portar gent a les muntanyes del Nepal. Ara fer un *ochomil s’ha convertit en una moda i la seguretat deixa molt a desitjar. Només els preocupa els diners i que puge quanta més gent millor per a recaptar més. No és el que a la meua parella i a mi ens mou i promocionem un altre tipus d’escalada, tornant al que es feia no fa molt, quan si volies pujar a l’Everest havies d’acreditar que abans havies fet un *seismil i així demostraves que estaves preparat.

– Suposa que has hagut de canviar de residència?

– Viu entre Kàtmandu i Londres. Mig any a Nepal i l’altre estic a Anglaterra perquè allí tinc l’oficina de l’empresa. Compagine les expedicions amb donar xarrades per tot el món i promocionar la meua pel·lícula en el qual conte el meu somni des de xiqueta de ser alpinista i pujar a l’Everest. La meua ambició ara és fer créixer l’empresa. També vull descansar un poc i deixar de gastar tants diners a les muntanyes. Fer els catorze *ochomiles no és una cosa barata. Segurament després de la primavera començaré a pensar en l’ascensió d’abril de 2026 a l’Everest sense oxigen. Pujar fins allà a dalt és mig any de preparació com a mínim. Només ho vull intentar una vegada. Es podria fer a l’hivern, però ja és més fàcil que a la primavera pel canvi climàtic. Fa fred, no hi ha allaus i és més segur.

– T’ha canviat la vida per ser la dona més jove a fer els catorze *ochomiles?

– Ara faig xarrades, tinc fans per tot el món, en això sí que m’ha canviat la vida, però el meu ritme de vida tampoc em dona per a assimilar tot el que m’ha passat. Una altra cosa és el meu cos o la meua ment. Ara que he fet dos huit mils sense oxigen perds molta memòria, coses molt simples com saber on has deixat les claus, perquè no et recordes. Especialment els dos mesos posteriors són els pitjors. A vegades fins és complicat parlar i articular una frase.

– Parles que l’alpinisme és un esport car, però de quant estem parlant?

– Completar tot el projecte dels catorze huit mils estarem parlat d’un cost d’al voltant de 750.000 dòlars. Inclou tot, els trasllats, material, els bons que has de pagar per pujar, els guies… Tots els patrocinadors no han sigut anglesos, també d’altres països. He tingut entre deu i quinze patrocinadors diferents i per muntanya. Va ser el més difícil del projecte, aconseguir eixos diners, més que pujar les muntanyes. Per això no vull mantindre eixe ritme de fer cims. apreciar tant el que fas, sempre estàs pensant en els patrocinadors, que en tu mateixa. Per això només vull fer l’Everest sense oxigen l’any que ve i ja veurem després. Ara tinc la meua empresa, amb el que no hauré de pagar el camp base, que són 15.000 dòlars. Si l’haguera de fer com un client més, pujar a l’Everest costa entre 50.000 i 100.000 dòlars. Estic ara focalitzada en la meua empresa i després tindre un repte cada any i ja està.

– No tot va ser bonic, també va haver-hi els seus moments complicats, fins al punt que et van donar per morta. Què va ocórrer?

– Va ser en Shishapangma (8.027 metres), un cim que no és molt perillosa, però vam cometre alguns errors per falta d’experiència. Tenia un guia que només havia fet l’Everest, quan jo tenia més cims fets. Comencem amb bon temps, però a les dues hores tot va canviar i en cinc minuts ens vam veure en un problema seriós, amb vents de quasi 100 km/h i sense poder moure’ns ni tampoc cridar perquè ningú ens escoltava per la força del vent. Llavors entrem en pànic, estàvem a mig camí entre el camp 2 i el 3. De sobte vaig voler fer una cosa, però no vaig poder, vaig veure que els dits de la mà estaven congelats. El meu guia em va començar a dir que em moguera o que si no m’anava a morir. Vaig posar la meua mà en la seua aixella i allò va ajudar, però la sensació va ser horrible. Van ser moments complicats, però vaig saber reaccionar i prenem la decisió de baixar al camp 2. Aconseguim arribar i afortunadament els dits no es van posar negres. Decidim seguir i pujar al camp 3 i així atacar definitivament el cim. Va ser una cosa estúpida, però pensem que feia sol, no hi havia vent, però molta neu que va complicar molt l’ascensió. El meu guia i jo vam ser els últims a acabar de pujar, vam estar uns deu minuts fent fotos i vídeos per als patrocinadors, quan de sobte vaig començar a veure-ho tot negre. Pensava que alguna cosa passava i li vaig comentar al meu guia que comprovara el nivell d’oxigen. Estava a zero i li vaig dir que mirara l’oxigen extra que sempre s’emporta en les expedicions i la sorpresa va ser que ell també estava a zero. Estàvem els dos a 8.000 metres d’altitud sense oxigen, quan el teu cos està en eixe moment acostumat a rebre oxigen. La reacció va ser asseure’ns i va ser quan vaig pensar que hui no era el dia per a morir, que calia seguir avant. Li vaig dir de parlar per radi, tampoc funcionava i en comptes de cabrejar-me i entrar en pànic, decidisc que baixem lligats a una corda d’un metre i que ens rellevem. Tardem 32 hores a arribar al camp base. En l’agència feia tres dies que no sabien res i van començar a dir a les nostres famílies que havíem mort.

– Crida l’atenció que després d’aconseguir el rècord posares amb una bandera anglesa i una altra espanyola?

– Em considere també espanyola, una meitat meua és d’ací i no ho vaig dubtar. Volia que foren presents els dos països que em representen en aquests moments.

– I et sents alcoiana?

– M’encanta Alcoi i potser no em sent alcoiana perquè no vaig nàixer ací, però sí que entenc que una part molt important de mi és alcoiana. Per a mi Alcoi sempre serà molt especial perquè em recorda a aquells estius i hiverns de la meua infantesa al costat de la meua família.