Sis furgonetes, dos milions de quilòmetres i 50 anys com a repartidor

Qui coneix millor els pobles, les muntanyes i les nits en silenci que un repartidor de premsa? Alfonso Rodríguez, un alcoià que ha passat mig segle portant notícies a temps, podria dir que ningú. Als seus 65 anys, i després de 50 d’ofici, es jubila amb més històries que quilòmetres recorreguts. “Encara que els temps hagen canviat, en l’auge de la premsa impresa, els repartidors érem essencials. Amb horaris al revés del món, ens encarregàvem que la premsa arribara al seu destí a temps”, explica.

La seua aventura va començar el juliol de 1974, quan tenia només 14 anys i acabava de deixar l’escola. “El meu professor en Sant Antoni ens donava opcions de treball. Em vaig presentar a cinc: lampista, repartidor… Al final vaig provar sort en el magatzem de premsa i, des d’eixe moment, em vaig dedicar a això”, recorda Alfonso, qui en eixe llavors no matinava tant. “Anava amb un altre repartidor perquè no tenia permís de conduir. Als matins arribaven Informació i La Fulla del dilluns de València, i a la vesprada la resta, amb avió, a les 16 hores”.

Amb el permís de conduir en mà i el servici militar compliment, Alfonso va assumir noves responsabilitats. En 1987, li van oferir la famosa ruta de muntanya. “Cobria des de Benilloba, Confrides, Callosa d’en Sarrià i tornava per Finestrat, La Nucia, Alcoleja… Això fins al 98”, conta. La labor no era fàcil. “Eren 11 anys amb neu, gel, moltes calamitats. Deixaves el periòdic en el bar, en la tendeta del poble i després de tants anys, vaig dir n’hi ha prou de sofriment per carretera”, confessa.

Va deixar les muntanyes, però no el repartiment, i al llarg de la seua trajectòria Alfonso va acumular mil històries per al record. “Un dia ‘van segrestar’, així deien ells, una revista perquè eixia una xica en biquini. La policia va dir: ‘Venim a arreplegar-la’. Una altra vegada, per una foto política-militar, vam haver de recuperar totes les revistes ja repartides. Imagina’t l’època”, explica entre riures.

A més d’anècdotes, Alfonso guarda l’afecte del contacte amb la gent. “Este treball m’ha agradat sempre perquè sempre tractaves amb persones. Moltes vegades les papereries estaven tancades, i ens donaven claus per a poder deixar la premsa. Vaig arribar a tindre més de cent claus”, diu.

No obstant això, una de les característiques més peculiars del seu treball, va ser la rutina, marcada per horaris inversos. “Vivia al revés del món. M’alçava a la 1, baixava a Elx a les 2, manipulava paquets, i a les 6 eixíem. Acabàvem a les 9, menjava, dormia fins a les 8, sopava amb la meua dona i tornava a ficar-me al llit”, relata. Va ser així, de dilluns a diumenge, durant més de 12 anys.

Amb la digitalització de la premsa i el canvi de model dels transportistes, estos últims anys han sigut menys suportables per a Alfonso. “Amb el que m’agradava això, els últims dos anys m’han avorrit. He repartit mil paquets i poca premsa, però al final és el futur”, comenta.

El declivi de la premsa impresa també va marcar la seua rutina. “De El Ciudad, repartíem entre 2.000 i 3.000 periòdics; ara, vint són un miracle. Només queden persones majors que encara gaudixen del paper. Els jóvens, impossible”, assenyala. “De cinc dies de repartiment amb El Ciudad, vam passar a un. Vam començar amb 52 punts de venda de premsa i ara només queden 15”, diu. Alfonso també recorda quan el periòdic esportiu va augmentar les seues vendes gràcies a promocions com a pilotes o samarretes, però això també va quedar arrere.

Malgrat tot, el repartidor atresora el viscut. “M’ha agradat molt, oldre el paper recentment imprés i tractar amb la gent, mai he tingut problemes amb ningú”, assegura amb orgull. Després de sis furgonetes i més de dos milions de quilòmetres recorreguts, s’acomiada de l’ofici que va marcar la seua vida. “Són tants anys que es queden gravats per sempre”, conclou este treballador nocturn, testimoni de l’època daurada de la premsa.