Isabel

No és la primera vegada que escric sobre l’estimada i enyorada Isabel-Clara Simó a les planes d’aquest periòdic i segur que no serà la darrera oportunitat que tindré de fer-ho. Disculpeu-me, però no he pogut evitar-ho. Just hui fa cinc anys –escric aquestes línies el 13 de gener– ens deixava a sa casa del carrer Comte d’Urgell 125 de Barcelona, la nostra benvolguda escriptora i amiga.

Vos done la meua paraula: no he pogut deixar de pensar en ella cada dia des d’aquella fatídica data. I és que nosaltres, les simonianes, li hem declarat amor infinit i li retem un sentit homenatge sempre que ho tenim a l’abast de la mà –per favor, busqueu l’article “Nosaltres, les simonianes” escrit per Gemma Pasqual a VilaWeb. Quina meravella!

Enguany és un any especial. Encara no m’ho puc creure. 5 anys sense Isabel! I quin buit ens va deixar, especialment, a la família, però també a les amigues i als amics –entre qui tinc la grandíssima sort de trobar-me– i a les lectores i als lectors que mai va deixar de tindre. Només pensar-ho, m’esgarrife i un calfred em recorre el cos sencer. 5 anys i quina enyorança…

No vos parlaré ni de l’obra ni del llegat –que és enorme– ni dels reconeixements que va rebre en vida –que són molts i sucosos–. Cert és que no sé que escriuré tot seguit. No ho he pensat. Malgrat això, tinc clar que si hagués de quedar-me amb una cosa d’ella i deixar la resta, no podria, abans de fer-ho em tallaria una mà. Si he d’elegir, em quede –se’ns dubte– amb tota ella, però sense mà. No m’importa.

Com deia la nostra estimada autora: disculpeu que m’autocite hui. M’agrada dir que Isabel-Clara Simó –tota ella i la seua vida– no cap en un sol llibre, si de cas, en una enciclopèdia. I les vivències que vam viure amb ella les amigues i els amics, aquelles persones que vam tindre la sort de trobar-nos-la pel camí que és la vida, tampoc caben en un article.

Trobe a faltar, a més no poder, les telefonades. Sempre quan menys les esperaves. Eren contínues i, dia sí dia també, memorables. Quasi sempre engegaven un repte. I és que amb Isabel les converses eren sempre exquisides, provocatives i també divertides, una cosa de no dir. Compartir amb ella sopars que mai volien acabar –amb els seus benvolguts Antoni Miró, Sofia Bofill o Carles Cortés– era una experiència de ressonància. Sempre de la mà del seu estimadíssim marit, l’apreciat i enyorat Xavier Dalfó, el periodista que va engegar la revista “Canigó”.

Si la memòria no em falla, la vaig conèixer una vesprada al Mas Sopalmo. És clar que havia llegit els seus llibres i que l’havia escoltat en algunes de les conferències que impartia ací amb assiduïtat, però tenir-la davant fou com fer quinze i ratlla. Alça món! Quina força desmesurada de la natura lluïa, quin sentit de l’humor més autèntic compartia amb qui tenia al voltant i com enraonava tothora amb aquelles persones que tenia a l’abast de la mà, especialment, si les visions sobre el tema de debat eren contràries. Podeu pujar-hi de peus! No he conegut mai cap altra persona amb eixa capacitat dialèctica, de debat i de xarrada. Formidable!

Sense esperar-ho ni ella ni nosaltres, l’any 2013 va aixecar la nostra consciència col·lectiva. L’ajuntament li va atorgar les distincions de Medalla d’Or i Filla Predilecta d’Alcoi. I sabeu què? Que en ple segle XXI –i per a vergonya de tothom– va ser ella la primera dona que rebia eixos reconeixements a la nostra ciutat. Només pensar-ho se’m posen els pèls de punta! La primera i única dona fins a hores d’ara! Aquell 27 d’abril estava plena de joia, devanida de debò. Ho recorde com si fos ahir mateix. Contenta i agraïda, va arribar al consistori de la mà de Xavier. El seu poble li retia homenatge i ella signava al Llibre d’Honor de la Ciutat aquell dia: “Alcoi, el factor humà ens ha donat, de sempre, la dignitat que fa falta per a viure. No rep un homenatge, sinó que us homenatge a vosaltres jo”. Això sí que és dignitat!

Vos contaré una curiositat. Son pare –el professor Rafael Simó– només tindre-la en braços acabada de nàixer va sentenciar: “La Nena farà carrera”. I és que de menuda, a casa, tothom es referia a ella com a La Nena. Sort de pare que va tindre en aquest aspecte, perquè a l’Alcoi gris de la dictadura militar no era habitual que les dones estudiaren una carrera. Va cursar Filosofia, tot i que la seua dèria eren les ciències i, especialment, la lògica matemàtica. Pareu atenció: al llarg dels anys va compartir correspondència amb el seu germà major, Joan Rafael –a qui tothom coneixia a casa com a Joín–. Doncs bé, tots dos s’intercanviaven problemes matemàtics per carta. L’objectiu era clar: resoldre’ls. I ho feien. Quin repte més bonic entre els dos germans! Però no tot queda ací. La seua filla major, Cristina, és física i professora de matemàtiques a la Universitat de Lleida. Doncs bé, Isabel va seguir amb aquest joc ara amb un company seu de departament, qui li enviava problemes matemàtics d’un nivell avançat i, per a sorpresa de tothom, bocabadats, Isabel els resolia. De segur que hagués sigut una científica de primer nivell.

Ah! I sabeu què? On penseu que es van conèixer Isabel i Xavier? A una llibreria! A la llibreria Canet de Figueres! No vos sembla magnífic que aquesta donassa de les lletres conegués el seu marit a una llibreria? A mi m’ho sembla, a cabassades! Aquell dia, Canet li va ensenyar una postal escrita i signada a mà que el Premi Nobel de Literatura, Miguel Ángel Asturias, havia enviat a Xavier, allí present. Isabel, vergonyosa a més no poder, va abaixar el cap i va sortir d’allí cames ajudeu-me.

Encetava aquest article sense saber molt bé on em durien les paraules. Ho feia d’aquesta manera atès que Isabel era així. Amb ella, mai sabies com acabaria la conversa ni a quina hora. Mentre avançava el text havia decidit contar-vos una anècdota viscuda amb ella un calorós dia d’estiu, una història delirant que Cristina em reptava la setmana passada a deixar-la escrita i que no es perdés. Però mireu, arribe al final del text i no he tingut espai per a fer-ho. Ara bé, vos la contaré un altre dia. Paraula d’alcoiana!