Simplement, festera

En 2015 recorde parlar amb una membre de l’esquadra de la primera diana femenina de la història, qui em deia que no volien atencions especials, grans focus, cridar l’atenció sinó que, lluny d’això, buscaven la normalitat, ser i fer Festa i també, clar, gaudir d’ella. Però d’altra banda, una de les paraules que apareixia al seu discurs (entre nerviós i emocionat) era “responsabilitat”. I és que nosaltres, pel simple fet de ser dones, tenim este afegit, aquesta pressió que ens ve donada des de fa tant i tant temps, pel que diran, per les crítiques, les mirades jutjadores i opinions que podem rebre d’uns i d’altres.

Per voler ser simplement festeres. Òbviament, aquell fou un any memorable. Aquest 2025, també ho serà.

El dissabte passat, a la fi escoltàvem a la presentació dels personatges centrals de nostra Festa el nom del primer càrrec femení, de la primera Alferes Moro de la història, qui amb tranquil·litat i determinació, explicava què ha suposat prendre aquesta decisió. Escoltar els aplaudiments d’un Calderón de gom a gom amb ganes de Mig Any i veure-la a ella de peu saludant a l’escenari, representant-nos, fou molt emocionant.

Ana ens obri una porta a la normalitat real, entra aire fresc, nous temps. L’esperança a què en algun moment deixem d’escriure aquestes línies. Serà un referent. De fet, ja ho és. Però sobretot
serà simplement, festera.

I tornem al mateix. Torna a repetir-se la paraula “responsabilitat” perquè és la primera (de les que vindran) i la societat l’obliga a fer-ho bé. I em pregunte, i si sols es dedicara a passar-ho bé i crear un seguici entretingut? No ha passat, ni passarà res si ho fa un d’ells…

Des d’alguns cercles es parla de “plena igualtat” de la dona en la Festa, convidaria als i les qui ho diuen convençuts a passejar-se per les filaes i preguntar a les Festeres de ple dret com va tot, se sorprendrien de situacions que a hores d’ara encara passen i que bé podrien formar part del guió d’una pel·lícula de terror.

Ana ens obri una porta a la normalitat real, entra aire fresc, nous temps. L’esperança a què en algun moment deixem d’escriure aquestes línies. Serà un referent. De fet, ja ho és. Però sobretot serà simplement, festera.

Sent admiració i orgull, sobretot per la xarxa que té al voltant de dones i homes que li està donant suport ara mateix, que són família. La sororitat, que important en estos temps en què encara algunes de nosaltres no volen que s’escriga aquest nou capítol. Ens calen referents femenins en tots els àmbits, que bonic que ja tinguem el primer de molts, per les que estan i les que vindran. Aquest any no ens toca simplificar una cosa que serà gran perquè ja ho és, les coses estan canviant i quina alegria.

Alguns (i algunes) tenen la visió que ja hem arribat a la meta. Per a les que estan fent la cursa – de vegades esgotadora – el sentiment és de trobar-se a la meitat del trajecte d’un camí que va començar tard, que en l’actualitat encara té parts fosques i en el que encara queden moltes coses per fer. Seguirem.