La nova vida dels “Jorges”

Saber-se retirar a temps, dir prou i més quant tens veinti pocs anys i estàs tocant amb els dits el vell anhel de xiquet, no és una cosa fàcil, és una decisió amb la qual no tots saben conviure. Va ser el que van fer Jorge Moltó i Jorge Pastor, un futbolista i l’altre ciclista, que han aconseguit refer les seues vides i ara amb un somni comú al marge de l’esport: l’últim local de moda de la moguda alcoiana, acabat d’inaugurar.

Fins no fa molt, els dos Jorges, Jorge Moltó i Jorge Pastor, passaven per ser una mica més que dues simples promeses del nostre esport. Un li va donar per seguir els passos del seu pare, que va passar pel juvenil de l’Alcoyano i va estar prop del debut en el primer equip, mentre que l’altre es va inclinar per mantindre la passió familiar per les dues rodes, encara que no muntat en una moto com el seu cosí Nico Terol, sinó a lloms d’una bicicleta.

Jorge Pastor reencarnava la il·lusió per tornar a tindre a Alcoi un ciclista en l’escamot professional, alguna cosa que no succeeix des dels temps del desaparegut Blas Domingo Llidó. Amb Jorge Moltó es reprenia l’esperança per veure un jugadorde la pedrera sent protagonista en la primera plantilla de l’Alcoyano, en un estiu complicat després de la catarsi que va suposar el descens de l’equip a Tercera Divisió.
Per a poder veure complit el seu somni de xiquet, Jorge Pastor va decidir fer la maleta en acabar la seua etapa com a juvenil fins al cor d’eixa gran fàbrica de ciclistes que és el País Basc, on a més de comptar amb una gran tradició que passa de generació en generació, estan els millors equips en edat formativa.

Fins allí que es va anar amb tot just 19 anys, sense conéixer a ningú i amb una idea fixa: ser ciclista professional. “Vaig deixar tot, família, amics, estudis, al meu cap només cabia una cosa: complir el somni de ser ciclista professional”, recorda Jorge Pastor, que ara té 28 anys.

Les coses semblaven anar sobre rodes, almenys aparentment, ja que va acabar fitxant per la Fundació Alberto Contador, possiblement el millor lloc per a fer eixe salt. Anaven passant els dies, els mesos i també els anys, però no arribaven els resultats. “Vaig aconseguir molts top 10, fins i varis top 5 i top 3, però en el meu palmarés va començar a pesar que no hi haguera una victòria”, revela.

D’aquell equip, la punta de llança ha acabat sent Juanpe López, actual ciclista del Lidl-Trek, que en el Giro d’Itàlia de 2022 es va donar a conéixer al gran públic després de lluir durant deu dies la “maglia rosa” després d’acabar segon en l’etapa que va finalitzar en el volcà Etna. “És molt amic meu, ha sigut a la meua casa d’Alcoi i hem entrenat junts per la zona”, assegura del lebrijano.

Llavors va arribar el moment de la gran decisió. Tenia 23 anys i eixa temporada una lesió li havia portat pel carrer de l’amargor. “Veus que tens potencial, però al final per xicotets detalls, mai estàs en el moment adequat”, admet Jorge Pastor, que tenia un any més de contracte amb la Fundació Alberto Contador. “Triar el moment ideal per a fer un pas al costat i dir basta, fins ací he arribat, no és fàcil. Jo crec que vaig encertar i és una cosa de la qual no em penedisc. Va ser dur i difícil, els dies posteriors van ser complicats, però entre la família, els amics i els estudis ho vaig acabar portant bastant bé”.

Recorda que “amb 23 anys em vaig donar de front amb la realitat, veus que davant de tu hi ha un embut que complica molt portar eixa vida que sempre havia somiat. Era massa sacrifici per a acabar barallant per contractes baixos. Va ser quan vaig prendre la decisió de deixar-ho i tornar a casa”, on el primer que va fer va ser reprendre els estudis, ara és llicenciat en Dietètica i Nutrició, encara que actualment treballa en l’empresa familiar.

Rara avis futbolística

Jorge Moltó, per part seua, ha sigut una “rara avis” dins del món del futbol, perquè sempre ha fet l’efecte que era un enginyer amb cos i cap de futbolista. Els estudis sempre van ser una prioritat per a ell, menys en l’etapa de l’Alcoyano, en la qual va apartar els llibres i va voler veure fins a on era capaç d’arribar després de fer un camí al revés, primer destacar fora per a guanyar-se el dret a tornar per la porta gran.

Després de despuntar en l’Huracà en el seu últim any com a juvenil en Divisió d’Honor, va fitxar pel Bunyol de Tercera Divisió, que va ser el seu trampolí per a recalar en l’Atzeneta, on amb 20 anys va cridar l’atenció després d’una temporada amb molts partits a molt bon nivell. En l’Alcoyano es van donar les circumstàncies perquè fora un dels fitxatges més il·lusionants d’aquell estiu. L’equip acabava de baixar a Tercera, van arribar Josele González i Vicente Parras i es va fer una plantilla pensant en el retorn a Segona B.

Però Jorge Moltó mai va acabar sent un soldat de la guàrdia petroriana de Parres. Era un jugador diferent, amb un futbol més associatiu i de toc que no va acabar d’encaixar en aquell Alcoià dels rècords al qual només la pandèmia va detindre. Va tindre el seu particular moment de glòria en la temporada següent, ja amb l’equip de tornada en Segona B, amb aquell gol a sis minuts del final que va suposar l’eliminació de l’Huesca, que llavors militava en Primera Divisió, propiciant la famosa eliminatòria enfront del Reial Madrid.

Aquella nit històrica va jugar uns minuts i després va ser titular en l’eliminatòria contra l’Athletic, que va acabar amb el somni coper de l’Alcoià. “Vaig gaudir molt aquelles dues temporades. No vaig jugar el que m’haguera agradat o creia que em mereixia, però també sé que estava complicat jugar en aquell Alcoià amb tants noms i jugadors de molta experiència”, admet.

Jorge Moltó va tornar l’Atzeneta. Va ser com el retorn del fill pròdig. Va estar dues temporades, en ambdues es va armar una plantilla per a ascendir, de fet va disputar dos play-off per a pujar, en el primer els va deixar fora el Saguntí i en el següent any, l’obstacle va ser el Torrent. “El primer any vaig jugar bastant, no vaig agafar el segon. Va ser quan em vaig plantejar si verdaderament valia la pena seguir d’aquella manera”, explica. En aquells dies havia acabat la carrera d’enginyeria mecànica i havia realitzat dos màsters que li capacitaven per a trobar una bona ocupació en cas de fer el salt a la vida laboral.

“Em cabrejava molt quan no jugava. Al principi me’l prenia bastant malament, pensava que havia de jugar més, però arriba un moment que comença a donar-te tot igual i és quan t’adones que no tens l’ambició d’abans i comencen a sorgir els dubtes de si val la pena seguir en eixes circumstàncies”, confessa Jorge Moltó.

Eixos moments en els quals la seua carrera futbolística no acaba d’enlairar, coincideixen amb el seu període de pràctiques en *Aitex i de començar a treballar en una Consultoria. La carpetada definitiva arriba quan al març passat el fitxa el BBVA per al seu departament de finances, que l’obliga a passar-se almenys tres dies a la setmana a Madrid.

“És molt dur al principi, aquestes acostumat a una rutina diària que de sobte s’acaba i passes a ser una persona normal, amb un horari laboral i unes responsabilitats. No va ser fàcil. Al principi trobes a faltar moltes coses: el jugar, anar a entrenar, l’ambient d’un vestuari… Ara ja el tinc assumit, encara que els records encara estan molt frescos”, apunta Jorge Moltó, que va decidir penjar les botes amb 25 anys.

Un altre rumb

Units en l’adversitat de no haver fet realitat el seu gran somni de xiquets, el destí ha acabat per unir-los en un ambiciós projecte que amb un notable èxit va veure la llum el passat cap de setmana, una vegada que van aconseguir refer les seues vides al marge de l’esport. Fa dos anys, a l’octubre de 2022, al costat d’altres dos amics, ara socis, Luis Moltó i Rafa Gisbert, van decidir embarcar-se a fer realitat una vella idea d’obrir un pub a la ciutat.

“Crec que sense els valors que em va inculcar l’esport des de de xicotet, de no baixar la guàrdia, de créixer-se davant l’adversitat, de valorar el camí recorregut, de tindre eixa disciplina que et marca l’entrenament diari, no haguera sigut capaç d’arribar fins ací”, sosté Jorge Pastor, qui creu que “l’esport et posa en alerta diàriament, cada dia és un problema nou que has de saber resoldre i és una cosa que m’ha vingut molt bé ara i després quan vaig deixar el ciclisme. Valore molt el que vaig fer i tot l’aprés m’ha permés esprémer més tot el que ha vingut després”, resol.

La moguda alcoiana té des de divendres passat un nou local d’oci en el cor de la ciutat. Més d’un centenar de metres quadrats sorgits del no-res, en un solar “que només tenia quatre parets i ni llum ni aigua”, en el qual a través dels germans Piñero s’ha buscat posar un toc “molt alcoià”, amb una paret en la qual es reprodueixen portades i pàgines d’esports de El Nostre Ciutat, en la qual també apareixen entrevistes i reportatges dels nostres dos protagonistes.

En la planta de dalt es pot veure un pla amb la llista de carrers d’Alcoi de 1925. “Hem buscat diferenciar-nos. Ara estem molt contents de la resposta que hem tingut, però han sigut dos anys d’autèntica bogeria en els quals hem aprés a força de donar-nos coques constants. Arribem a pensar que ens havíem tirat a una piscina sense aigua, però després ens vam adonar que sí, hi havia aigua”, reflexiona Jorge Moltó.

El nom de ‘Pícaro’ també té la seua història, va sorgir d’un viatge als Dolomies italians, on va aflorar la famosa picardia espanyola. “Teníem diverses alternatives, però va sorgir això de ‘Pícaro’, va començar a agradar i ja es quede per sempre”, confessen els dos per a acabar.