Especulació solar
Fa uns quants mesos, llegia a una publicació internacional d’investigació una realitat que, no per ser intuïda des de fa molt temps, em va sacsejar per dins. El canvi climàtic és un fenomen natural impossible d’aturar que ocorre cada milers o milions d’anys en la Terra. Però l’acció de l’ésser humà ha aconseguit en un parell de segles fer allò que el planeta fa per sí mateix en un temps exponencialment superior. L’informe, en resum, deia que el canvi climàtic ja ni tant sols pot ser ralentit. Una veritat que va arribar a mi com una terrible onada expansiva, com a ferm defensor de la natura que em considere. I lògicament, van començar a vindre’m al cap totes les barbaritats que la nostra espècie ha fet per a aconseguir un cataclisme d’eixes dimensions.
Lamentablement, no va fer falta pensar massa. Immediatament van vindre al meu cap fets i accions com l’enterrament de residus químics tòxics després de la Segona Guerra Mundial als oceans de tot el món; l’explotació sobremanera de les superfícies forestals, destacant l’Amazones; la ignició d’incendis forestals per simples interessos urbanístics; la substitució de coberta verda a les ciutats per asfalt i formigó; l’extermini d’espècies animals per a explotar la seua carn, la seua pell o els seus ossos; l’abocament de plàstics amb els que has de lidiar cada vegada de busseges en la platja; l’abús incontrolat de combustibles fòssils; l’escàs respecte cap a la natura… i podria seguir de forma quasi infinita.
La xicoteta esperança que albergue és veure com la societat –una part d’ella al menys- està mobilitzant-se contra projectes que, sota el paraigües de la sostenibilitat, únicament reflecteixen una fosca ombra d’especulació solar. No tot val en aquest sentit
Son tants els elements que ens han conduït cap a una situació tan incòmoda com nociva que podria estar escrivint hores. I de repent, seguint l’actualitat de les nostres comarques, em trobe un fil de llum, però de llum perversa. Resulta que, segons pareix, l’Alcoià, El Comtat i la Foia de Castalla deuen ser el lloc d’Espanya amb més hores de sol. Perquè no paren d’aparèixer projectes per a crear macroplantes fotovoltaiques a quasi cada població de les nostres comarques. Del pulmó de la província. Però no és res nou. Ja va ocórrer fa anys amb la instal·lació de molins de vent que el propi poble va aconseguir aturar. I és que sols el poble salva al poble.
Les energies renovables són –millor dit, eren– una de les poques eixides que la Humanitat tenia per a esquivar els efectes del canvi climàtic. Però, per alguna estranya raó –jo preferisc anomenar-la diners– i per més que analitze la documentació dels projectes, cap té un informe mediambiental que justifique la seua instal·lació. Que reduirien la dependència de les energies fòssils? Cert. Que podrien fer un malbé irreversible al nostre entorn –altre més?– Més cert encara. Que darrere hi ha canvis de propietat de terrenys, empreses de capital risc –que únicament busquen fer negoci a tota costa- o grans empreses del sector energètic? Innegable… i sospitós.
Per això la xicoteta esperança que albergue és veure com la societat –una part d’ella al menys- està mobilitzant-se contra projectes que, sota el paraigües de la sostenibilitat, únicament reflecteixen una fosca ombra d’especulació solar. No tot val en aquest sentit, perquè de res aprofita activar centrals solars si el seu efecte per la porta de darrere és l’eliminació d’espais de biodiversitat, en definitiva: de l’aire que respirem. I vaja per davant que aprecie, i molt, el valor de les energies renovables i la millora en quant a sostenibilitat que faciliten. Però no en meitat del pulmó d’Alacant. Per a això existeixen milers de metres quadrats de sostres desaprofitats on instal·lar panells; i una possibilitat com és la creació de comunitats energètiques locals per a auto abastir sosteniblement les nostres poblacions. Pensen…i actuen en conseqüència.
NANDO RICO. Periodista