El rei dels deserts

Vicente Juan García, als seus 47 anys, ha tornat a sorprendre el món del ‘ultrafons’ amb el seu impressionant retorn al circuit del Gran Slam dels 4 Deserts. Aquesta competició, que se celebra des de 2008, és una de les més àrdues del planeta, i només 89 persones a tot el món han aconseguit completar-la en un mateix any. Entre aquests atletes es troba Vicente Juan García, qui en 2012 no sols va acabar el circuit, sinó que va establir un rècord en tractar-se del primer corredor a emportar-se la victòria absoluta en les quatre proves puntuables.

Dotze anys després de la seua gesta, García ha decidit enfrontar-se novament a aquest repte monumental i, de moment, el seu retorn no està anant res malament.

Vicente Juan va tornar a regnar en el ‘ultrafons’ mundial amb la seua victòria en la setena edició de la Namib Race, la primera prova de 2024 del circuit dels 4 Deserts, que ja va guanyar fa dotze anys. A Namíbia es va imposar a la vella usança, dominant la prova de principi a fi, guanyant cinc de les sis etapes de la prova, en la qual els 122 participants de tot el món van completar els 250 quilòmetres en autosuficiència. A més, Vicente va acabar la segona prova del circuit dels 4 Deserts, en Gobi (Mongòlia), amb records que mai oblidarà. “Després d’estar cinc anys sense competir, vaig tindre molt bones sensacions i vaig quedar molt content de com vaig gestionar la carrera en tots els sentits”, assegura. Encara que les dues etapes li han aportat experiències diferents i positives, l’alcoià es queda amb Namíbia: “Em va molt més la calor que el fred que hem tingut a Mongòlia, m’agraden molt els deserts d’arena i dunes”, afirma.

El retorn al Gran Eslam 4 Deserts de Vicente no és una ambició individual, sinó més aviat un repte col·lectiu de tres corredors, entre els quals es troba l’alcoià, que van completar el circuit en 2012. En eixa ocasió, va nàixer una amistat molt gran que encara perdura, i enguany va sorgir la il·lusió de convertir-se en els primers corredors en el món a completar-lo dues vegades en el mateix any, un repte molt bonic.

Des de 2012, han canviat moltes coses. Els escenaris d’algunes carreres també han variat: el Sàhara es va córrer a Egipte i ara es corre a Jordània. A més, Atacama s’ha reemplaçat per Namíbia i Mongòlia per la Xina. Encara que tots són deserts, continuen sent escenaris molt exigents. No obstant això, la filosofia de la carrera continua sent la mateixa: 250 km per etapes en autosuficiència.

Igual que passen els anys, els anys pesen, i eixe factor l’ha notat l’atleta tant en la preparació física com en el seu moment vital. “És cert que estan costant un ‘pelín’ més que en 2012, però més que pels anys, és més per les circumstàncies actuals familiars, sobretot. El meu fill està competint a un nivell molt bo en BMX i tenim molts viatges l’any, així que se’m fa un poc més complicat planificar i dur a terme els entrenaments per a arribar en òptimes condicions. Això sí, sempre viatge amb les meues sabatilles. Però sí que és cert que s’acusa la fatiga de tant de viatge”.

Així doncs, la preparació ha sigut diferent. “Estic entrenant moltíssim menys que en 2012, tant en volum de quilòmetres com en intensitats. Veurem si per a la tercera podem fer un poc més per a arribar en millors condicions”.

Aquestes carreres són sempre molt complicades de completar per molts motius, principalment la distància de 250 km, amb un dia llarg per davant, i també per l’autosuficiència, ja que els participants porten tot el necessari damunt per a la setmana, tant alimentació com material obligatori. “Al final són uns 8,5 kg que no tenen res a veure amb córrer sense pes”, expressa Vicente. “A més de les condicions tan exigents de qualsevol desert com el terreny i la temperatura”, continua.

De tota eixa experiència, el més complicat per al ‘ultrafondista’ és la gestió de la setmana, etapa rere etapa, sense cometre cap error tant en hidratació, com en alimentació i ritme de carrera. Per contra, la qual cosa més destaca és la “convivència en campament cada dia, ja que comparteixes el sacrifici diari, la tensió, els menjars en la foguera i les nits difícils de descansar”.

El que és clar és que per a tots els participants d’aquesta ‘beneïda bogeria’, com ho denomina el mateix Vicente, és que són carreres de superació pròpia: “Malgrat tindre rivals bons sempre, has de gestionar les teues sensacions cada dia. No descansar bé, estar en dèficit d’alimentació, dormir en sòl dur o els dubtes del llarg dia suposen un repte personal que s’allarguen fins a travessar eixa última meta”, explica amb sinceritat.

No obstant això, l’alcoià no posa pegues a cap d’aquests aspectes més complicats i continua perseguint el repte de completar les quatre etapes: “El projecte dels tres és intentar completar de nou el Gran Eslam i convertir-nos en els únics a fer-ho dues vegades. Ara mateix anem líders per equips i líder individual, així que veurem si, a més de completar-ho, som capaços de mantindre eixe lideratge, sobretot en equip, ja que m’encantaria aconseguir guanyar-ho amb aquests dos grans amics”, assegura Vicente. La pròxima prova del circuit és al setembre a Petra, Jordània, i per a finals d’any serà The Last Desert a l’Antàrtida.

Aquest repte no tindria sentit sense l’objectiu que sempre ha tingut i té Vicente en ment: gaudir al màxim. “Em considere un privilegiat de la vida per poder viure de nou aquest gran repte, per tindre la família que he de em dona suport en tot, per tindre a aquests dos grans amics compartint-lo amb mi, tindre el treball que he de em permet poder dur-ho a terme i tindre molts companys que entenen i donen suport a aquesta iniciativa. Així que m’encanta estar embardissat en aquesta bonica bogeria”, conclou Vicente Juan.