Introspecció necessària

El diumenge 9 de juny es van celebrar les eleccions al Parlament Europeu. Sens dubte, es tracta d’uns comicis amb bastant menys repercussió a nivell de vot –a Alcoi la participació ha baixat més de 8 punts respecte a 2019, i per tant ha augmentat l’abstenció–, però que no obstant això, els seus resultats reflecteixen un panorama, per a uns esperable, per a altres suportable i per a altres, inquietant.

L’auge de l’extrema dreta, i per tant, de moltes idees que créiem aparcades, és una realitat, una realitat que encara que de moment no preval davant altres ideologies, si segueix a aquest pas possiblement el fa.

Crec que part de tot això es deu al fet que hi ha discursos que són molt fàcils de vendre, i també de comprar per aquells que depositen una determinada papereta en l’urna i que no es plantegen res més.

I també crec que una altra part és perquè en la política es passa de blanc al negre, els grisos en aquest àmbit solen acabar esvaint-se, o com s’ha demostrat durant els últims anys, hi ha grisos que s’enfosqueixen, i altres que claregen, i pel que es veu des de fora, això ocorre en base cap a on es dirigeixen els núvols.

De tot el meu entorn, ningú coneixia, fins a les citades eleccions un determinat partit que ha crescut exponencialment i el discurs del qual és d’eixos fàcils de comprar, parlant d’antipartits polítics i de sortejar el seu sou, no obstant això, ha fet fàcil el que en uns altres sembla difícil, ni tan sols té programa ni planteja mesures, i el líder de les quals té darrere de si acusacions d’abocar informacions falses i faules i sembla que ell mateix ha afirmat que el seu objectiu era aconseguir l’aforament –una cosa absolutament incomprensible a nivell general, almenys per a mi–.

Davant això sincerament crec que poc es pot fer, vist el vist.

És necessària una introspecció individual i grupal per a esbrinar cap a on volem anar i aquells que ho tenen a la seua mà, que parlen, i a vegades, es delecten en parlar de servei públic, pensen en el ben generalitzat de tots i actuen per a això, escoltant i entenent a gran part de la societat, perquè aquesta està parlant.

No soc politòloga, soc una simple ciutadana que veu com l’odi i el discurs d’aquest, continua guanyant terreny, un odi amb la por com a rerefons, dos sentiments i emocions molt poderoses que estan fent veure que tenim una memòria molt curta.