Dako, el multiusos del Serelles FS
És el capità de l'equip, a més del seu golejador, entrena a la base i és el coordinador de la pedrera
No se sap bé qui es necessita més, si el Serelles FS de Dako o és Dako qui no podria passar ni un dia sense l’entitat que el va acollir amb els braços oberts fa quasi una dècada, quan després de créixer com a jugador en totes les categories formatives de l’Alcoyano i assaborir el que és jugar en Primera Regional amb l’Esides, que acabava d’ascendir per primera vegada a eixa categoria, li van proposar deixar-se el futbol per a passar-se a la pilota xicoteta.
“Va ser Pepe Aroca qui va vindre a buscar-me a Arnauda perquè fitxara en el benjamí de l’Alcoyano”, revela. “Allí vaig estar fins a l’etapa de juvenil. Després vaig fitxar pel Juan XXIII i recorde que aquell any ho vam guanyar tot en el futbol local. Després va vindre l’Esides en Primera Regional. Eixe any baixem i va ser quan Pablo Pérez, amb el qual m’uneix una gran amistat des dels 3 anys, qui em va proposar fitxar pel Serelles”, rememora David Úgeda, que és com realment es diu Dako, apel·latiu que arrossega des dels seus inicis com a jugador, després que el seu entrenador de llavors decidira cridar-li així perquè eren varis en l’equip que es deien David.
Així va ser com va començar fa huit temporades eixe idil·li amb el futbol sala, però especialment amb el Serelles FS. No sols llueix el braçalet de capità del primer equip que milita en la Tercera Divisió, sinó que és un dels tres pilars sobre el qual s’assentisca el projecte de pedrera que va emprendre aquest club, que aquesta temporada ha arrancat el curs amb trenta-tres equips. Dako és el coordinador de tota la base, labor que comparteix amb Pablo Pérez, que al seu torn és l’entrenador de la primera plantilla, i en la qual també està implicat el president de l’entitat, Javi Silvestre, des d’una part més administrativa, i a la qual s’ha sumat en els últims temps el seu germà Joan.
“Hem intentat fer el que s’ha fet tota la vida”, revela Dako, “que era que el xiquet es formara en el seu entorn més pròxim, que era el col·legi on estudiava. En tots aquests anys hem anat signant convenis amb diversos col·legis als quals proporcionàvem tècnics del club perquè el xiquet poguera continuar jugant tranquil·lament amb els seus companys de classe. Aquells que acabaven Primària i en el seu centre educatiu no tenien ESO, passaven a formar part dels equips del club. Aquesta temporada tenim vint-i-cinc equips que pertanyen a col·legis convinguts i els altres huit (dos infantils, un juvenil B, un júnior federat, un femení i tres sèniors) són els que gestionem directament nosaltres”.
Un enorme treball de coordinació la major satisfacció de la qual és que per primera vegada en l’esport local es compta amb una pedrera en futbol sala amb equips estructurats des que el xiquet o la xiqueta comencen a donar les seues primeres puntades darrere d’una pilota. “S’havia perdut la lliga aleví, quan tots els col·legis de la ciutat tenien almenys un equip. Hem aconseguit recuperar-la i enguany hauran huit equips. En el primer equip tenim a tres canterans –Michi, Chavo i Borja– als quals vaig començar a entrenar fa cinc temporades i llavors ja els vaig dir que algun dia jugarien amb mi. Eixe moment ha arribat i enguany els tinc com a companys. Nosaltres no podem competir econòmicament amb clubs amb una gran tradició en del futbol sala i la nostra il·lusió és que eixos jugadors que s’han format des de xicotets en el club s’acaben quedant amb nosaltres i arriben algun dia al primer equip per a millorar el nivell actual de la plantilla”, confessa.
Precisament eixa identificació amb el club ha portat a Dako, que ara té 28 anys, a ser fidel a uns colors malgrat els cants de sirena de jugar en superior categoria i cobrar per jugar. “Vaig tindre l’opció de jugar en Segona B i vaig preferir quedar-me en Tercera, quan fora es pagaven 300, 400 i fins i tot 500 euros”, explica Dako, qui no sap on estaria en aquests moments si una lesió de genoll no haguera truncat el seu millor moment esportiu.
“Entrenant vaig tindre una lesió de menisc. Em van dir que anava a estar poc temps, que la recuperació després de l’operació anava a ser ràpida, però vaig estar dos anys sense jugar. Vaig tornar la temporada passada al gener. Encara tinc seqüeles i es fa líquid en el genoll, obligant-me a parar. Aquesta temporada estic tornant a retrobar-me i gaudir de nou. Em vaig mentalitzar a l’estiu i vaig fer exercicis d’enfortiment que m’han anat molt bé”, reconeix Dako, qui recentment en la Copa va fer un “hat trick” i porta quatre gols en lliga.
Un exercici que per al Serelles FS ha començat amb Pablo Pérez prenent les regnes de la banqueta de l’equip. “Al principi va resultar una miqueta estrany, és algú amb el qual has jugat des de xicotet i a més és amic, però ho està sabent manejar de meravella. Sap el que és un vestuari i a tots ens coneix molt bé”, per a després confessar que “l’objectiu aquesta temporada és aconseguir com més prompte millor la permanència i després ja veurem fins a on som capaces d’arribar. La Tercera és una divisió molt competida. Tots els equips té 3 o 4 jugadors diferencials a base de talonari”.
Assegura que amb l’edat ha guanyat experiència i també temprança en la pista. “Abans era molt fàcil traure’m del partit. M’encarava i em queien tres o quatre trobades de càstig. Ara em prenc les coses de diferent manera. Hi havia vegades que el cabreig per una derrota em durava una setmana”, admet per a confessar que ser capità “és una responsabilitat, no sols perquè representes al teu club, també venen xavals de la pedrera a veure’ns o alumnes de classe i vols donar exemple, perquè et veuen com un referent”, revela aquest professor d’Educació Física d’Arnauda, ara tutor de 6é de Primària, a més de logopeda en educació especial.