La beneïda bogeria de Javi Mataix

Allà on ningú li arriba està Javi Mataix, una espècie de vers lliure del hooliganisme esportiu local, que sense tindre permís de conduir ni vehicle propi és capaç de seguir a l’Alcoyano allà on juga cada dues setmanes, sense importar-li els encaixos ni els quilòmetres que ha de realitzar fins a arribar puntual al seu destí, això sí, no de qualsevol manera, amb la seua samarreta del Deportivo i la bufanda de les Huestes Blanquiazules

És la beneïda bogeria de Mataix, com és conegut, que empra les seues vacances a planificar i estalviar els diners que durant la temporada emprarà en els viatges que vaja a realitzar el seu estimat Alcoyano. L’últim a Ceuta, el qual va començar a organitzar al juliol passat, res més eixir el calendari, sense saber ni tan sols l’horari del partit. Pensant que seria al matí, va reservar bitllet en vol barat, Alacant-Tetuan en l’anada, mentre que per a la volta va haver de fer escala a Sevilla, amb retard inclòs, amb el que va arribar a casa ja de matinada.

El viatge incloïa el muntar-se en un taxi per als trasllats per territori tant marroquí com espanyol. “Un pasturatge”, indica Mataix, a qui les esperes i les molèsties a la frontera no li han tirat arrere per a repetir al febrer, ara a Melilla, desplaçament per al qual ja té feta les reserves des d’agost. Mateixa situació en els dos viatges a les illes, amb els bitllets ja reservats per als partits contra el At. Balears i l’Eivissa, en el qual haurà de fer escala a Barcelona perquè ja no havien places en vol directe.

Mataix porta repetint més de la meitat de la seua vida la mateixa rutina cada cap de setmana. Pròxim a complir 50 anys, va començar amb 25 al costat d’un grup d’aficionats de les Hosts, primer per la Comunitat i després per tota la geografia nacional. “En la meua família ningú era soci, ni existia tradició de pujar al Collao, però vaig entrar en les Huestes, em va agradar l’ambient i ací seguisc. Gaudisc molt amb el que faig”, apunta.

No sols té un gran mèrit fer el que fa sense tindre vehicle propi, és que com a funcionari de la Sanitat, va estar destinat a Logronyo, Guadalajara, Alcázar de San Juan i Almansa (ara treballa com a tècnic de raigs a l’Hospital General d’Alacant), però això no era obstacle per a seguir a l’Alcoyano dins i fora de casa. “Arribava a casa i ni tenia temps d’estar amb la família. Hi havia dilluns que m’anava a treballar havent dormit un parell d’hores després d’haver-me recorregut mitjana Espanya el cap de setmana. Era dur, però per a mi era una satisfacció enorme”, recorda.

La seua beneïda bogeria va arribar fins a tal punt que ja no es conformava només amb veure a l’Alcoyano en els seus desplaçaments, també va començar a acompanyar al Patí Alcodiam, a les xiques del NB Alcoi i del Santa Rosa, fins i tot al Serelles FS. Pel Patí Alcodiam ha sigut capaç d’eixir a l’estranger, fins a Ginebra (Suïssa).

També ha viatjat vària vegades a Catalunya i dues a Galícia, una a la Corunya per a veure el partit contra el Liceu i una altra fins a Cerceda, on va viure un dels episodis més surrealistes. “Vaig fer el viatge amb avió fins a la Corunya, allí vaig agafar un tren que em va deixar en un baixador, que per a sorpresa meua estava a 6 quilòmetres de Cerceda. No em va quedar un altre remei que anar a peu, de nit i plovent, damunt durant diversos quilòmetres sense veure un cartell d’indicacions. A la volta vaig haver de repetir el mateix trajecte”, confessa.

En una altra ocasió que va anar a la Corunya, ara per a fer costat a l’Alcoyano que jugava en Riazor l’any de Segona Divisió, va fer el viatge amb tren nocturn i ficat al llit en una llitera. Aqueixa mateixa temporada també va viatjar a Soria, va fer nit i l’endemà es va alçar amb neu en tota la ciutat. En un desplaçament a Castelló com a aficionat del NB Alcoi, va realitzar tot el viatge amb una botella de cava i una altra de sidra. L’equip es jugava disputar una fase d’ascens, Mataix va encertar i les xiques del llavors Germaine van guanyar i al final d’aquell curs van aconseguir pujar de categoria.

Ha tingut diverses decepcions, algun problema com el que va tindre una vegada en la Nova Creu Alta de Sabadell, quan després d’un gol de l’Alcoyano van començar a increpar-li i a dir-li que es fora del camp. No obstant això, els seus majors records venen d’alegries, les més grans, els ascensos de l’Alcoyano a San Javier i Lugo. També va gaudir amb les remuntades d’Andorra i enfront del Reial Madrid Castella en l’Alfredo Di Stéfano, més recentment. Quant a aficions, es queda amb la de Riazor i la de Chapín a Jerez. “Quin ambientas”, destaca.
Diu que li queda un somni per complir, que és acompanyar a l’Alcoyano a Europa. “He vist l’Alcodiam i m’agradaria algun dia aconseguir-lo amb l’Alcoià”, llisca.

Té gustos poc convencionals quan parla de jugadors o entrenadors amb els quals quedar-se. Pensa en Víctor *Curto, Luis Gil, *Isailovic i *Wellinghton Silva, aquell brasiler que va vindre cedit de l’Arsenal amb l’Alcoià en Segona. Quant a tècnics, a més de David Porras, recorda a Benigne Sánchez.

Una altra tret de la seua personalitat que li distingeix és la seua generositat, sobretot amb aquells que entén que van fer molt pel seu club. Parla del doctor Rubio, de Diego Mir, dels pares de César Remón, de David Porras, de Miguel Bañuz, de Rafael Moltó o de Paco Doménech. A tots ells els va entregar a final de temporada un trofeu personalitzat. “He premiat a molta gent, encara que de la meua ningú s’ha acordat mai. No és una cosa que m’importe i tot el que he fet ha sigut de cor, sense buscar res a canvi”, confessa.

A l’Alcoyano actual, no el veu jugant el play-off d’ascens. “Encara que mai se sap. L’any passat vam anar a jugar al camp de l’Amorebieta, eren últims i van acabar campions. També em recorde del Terrassa, que era líder amb molts punts d’avantatge i va acabar la lliga cinqué i sense play-off. En futbol mai se sap. Ara mateix no veig sintonia entre l’equip i l’entrenador”, va significar.