De jugador d’equip de barri a l’Atlético de Madrid

Diuen alguns que els somnis són sol somnis, que difícilment es compleixen, que tot acaba per reduir-se a una il·lusió. Però en el cas de Joan Gómez Senabre, un xaval de barri, molt arrelat a les seues arrels, ha acabat per fer-se realitat. No una vegada, sinó fins a tres vegades. La primera quan va deixar l’Esides Caramanchel, l’equip amb el qual va començar a donar les primeres puntades a una pilota amb tot just 4 anys, per a fitxar per l’Alcoyano.

Allí es va donar a conéixer, va ser la seua targeta de presentació al món del futbol, el lloc on va començar a enlluernar i cridar l’atenció dels clubs grans. Alguns molt grans, fins i tot de talla mundial. No obstant això, a casa van pensar que era massa xicotet per a embarcar-se en l’aventura de formar-se futbolísticament a centenars de quilòmetres.

Fins que va aparéixer el València i ja no va haver-hi marxa arrere. La desvinculació de l’Alcoyano no va acabar sent tan amistosa com s’haguera volgut. El compromís va ser no moure la seua residència i només desplaçar-se cada vegada que hi haguera entrenament o partit.

Rara va ser la setmana sense un dia amb bitllet d’anada i volta fins a Paterna, on es troba la Ciutat Esportiva del València CF. L’autobús es va convertir en el seu lloc d’estudi. Ha sigut un any en la seua pedrera que han vingut a confirmar el que molts sabien: Joan Gómez Senabre té fusta de futur gran porter. Curiosament, els inicis d’aquest xaval que ara té 12 anys no van ser baix pals. Era un més dels que somiava amb ser Messi o Cristiano Ronaldo. No obstant això, un dia va fer falta que algú es posara de porter i fins allí que va ser. Ningú li ha tornat a moure d’aqueixa posició.

Un altre xiquet no s’hauria posat una altra vegada sota pals, però ell va sentir que estava còmode. Va estar dos anys en l’Alcoyano i en el tercer curs va acabar al València. Va anar a provar i en el segon entrenament ja van voler que es quedara.

La passada temporada va jugar en l’Aleví A amb el qual ho va aconseguir tot en el futbol regional. L’aparador definitiu va ser el Campionat d’Espanya de seleccions territorials de la seua categoria en el qual el combinat valencià va eliminar a Catalunya en semifinals i només es va resistir Andalusia en la final.

“Un dia vaig agafar una crida mentre estava treballant i sense escoltar bé de qui es tractava li vaig dir que tornara a intentar-ho de nit, que no podia atendre-li. Ho van fer i quan em van dir els qui eren vaig dir “terra engul-me”, compte Mónica Senabre, una de les dues mares de Joan Gómez. L’altra és Tere Gómez, ambdues molt conegudes dins de l’esport de la nostra ciutat, ja que van formar part de l’etapa brillant del Santa Rosa de futbol sala. En el cas de Tere Gómez va ser capitana de l’equip durant moltes temporades.

Fins a aqueix moment tots els oferiments que havien arribat fins a la família van trobar una negativa per resposta. La raó, l’edat tan jove de Joan Gómez Senabre. No obstant això, en la crida de l’At. Madrid va haver-hi una cosa diferent, una proposta en la qual no sols es tenia en compte al futbolista, també a la persona. “Vam ser a Madrid a visitar les instal·lacions del club i de seguida ens van acabar de convéncer” reconeix Mónica Senabre. Joan Gómez es converteix així en el primer porter sorgit en el futbol base de la nostra ciutat que s’incorpora a la pedrera de l’At. Madrid. Serà blanc-i-vermell les pròximes tres temporades. A mitjan aquesta setmana estava previst la seua marxa per a començar la pretemporada en l’Infantil B, en el qual juguen els de primer any. No serà el seu únic repte, també a nivell acadèmic començarà les classes de 1r d’ESO. “Sempre ha sigut un xaval amb les idees molt clares. Està convençut del pas que donarà i això tranquil·litza molt a la família. Futbolísticament no para de créixer. El seu pas pel València en l’última temporada li ha permés millorar en el joc de peus”, explica la seua mare.