Rubén Porras i l’àrdua tasca d’arbitrar

Probablement a nivell mental és un dels oficis més complicats d’exercir. Bé és cert que no és una tasca que es realitze cada dia de la setmana i pots estar d’enhorabona si es donen tots els condicionants a favor per a tindre una vesprada plàcida. Parlem de l’àrbitre, que en la gran majoria de trobades, pot ser el més perjudicat i el responsable, per a molts aficionats amb poca autocrítica, que el seu equip haja perdut el partit. Rubén Porras, àrbitre assistent que ja ha debutat en Primera Divisió, compte com la seua mare el va ajudar a decantar-se per aquesta professió: “Tot va començar quan em vaig anar a estudiar fora d’Alcoi. Per aquella època era entrenador de futbol sala amb els meus amics, però lamentablement no podia continuar. La meua mare va ser la que em va comentar el tema de fer-me àrbitre i em vaig informar en la Delegació d’ací”. Corria l’any 2002 quan Rubén va començar a fer els seus primers passos arbitrant la seua primera trobada a Ontinyent en la categoria cadet regional. “La meua mare reconeix hui dia que no volia que isquera molt de festa i que tinguera responsabilitats i, la veritat, que ho ha aconseguit”. Poques vegades, per desgràcia, es reconeix i se celebra l’encert d’un àrbitre com si d’un gol es tractara, perquè al final són els que condueixen el joc i són indispensables en la pràctica de qualsevol esport. Els errors, i més en el món del futbol, adquireixen una magnitud desproporcionada i moltes vegades perdem fins a la noció de la realitat. Rubén, tràfic de no donar-li massa importància, se centra en superar-se cada any i reconeix que debutar en Primera Divisió va ser tot un somni: “l’emoció que vaig sentir va ser increïble. Si com a aficionat ja t’ompli si el teu equip ascendeix, imagina que eres el teu ascendint a la màxima categoria del teu país i damunt fent el que més t’agrada”.

En Primera ha pogut visitar obres arquitectòniques i els estadis amb més renom en el panorama nacional com per exemple el Camp Nou, el Bernabeu, el Wanda Metropolitano o San Mamés, però destaca un que ningú podria esperar: “Els xicotets camps també tenen encant. D’aquesta temporada destaque la visita al Linarejos, per a fer el Linares – Sevilla de Copa del Rei. Ens van rebre d’una forma increïble, amb molt d’afecte i ganes de gaudir d’una nit de futbol”. També li queden estadis per visitar, que afirma que són ‘espinitas’, com per exemple el del Cartagena, Hèrcules o Castelló. Del panorama internacional, un li fa especial il·lusió: “M’encantaria visitar San Siro, és un passet més d’aquest somni que tant de bo es complisca”. Com qualsevol professional, Rubén no vol quedar-se en el que ha aconseguit i tracta de continuar evolucionant i complint objectius. “El somni no s’acaba a arbitrar en Primera, sempre cal mirar més amunt, però sempre amb els peus en el sòl”. L’assistent alcoià ha estat en l’equip arbitral acompanyant a Mateu Lahoz, conegut en tots els estadis espanyols. “Mateu Lahoz i Pau Cebrián (Assistent 1) han sigut els meus referents en aquest món. És un altre somni que he pogut complir. He gaudit i aprés del millor àrbitre espanyol (Mateu). Em sent afortunat d’haver pogut estar amb ells, els dec molts aprenentatges tant interns com externs al futbol”. Observant l’animadversió que poden generen els àrbitres en la gran majoria de camps, pot ser que molts joves s’estiguen plantejant l’exercir aquesta professió. Porras afirma que ser àrbitre enganxa. “T’aporta uns valors que en altres sectors de la vida no es trobarien i et fa créixer com a persona d’una manera brutal. Jo tracte d’aconsellar des de la meua experiència i coneixements als quals estan començant, però el millor d’això és que ells m’ensenyen algun detall que em fa créixer i ser millor. El consell és que gaudisquen del camí i tinguen constància i sacrifici. Tant de bo el dia de demà puguem veure algun alcoià en la meua posició o més amunt.