Debat i reflexió

Recorde l’època en la que vaig decidir estudiar Periodisme. Era una època en la que van arribar a mi moltes idees noves i aquestes van fer que cresquera dins de mi l’esperit crític que a dia de hui conserve i que, espere, forme part de mi durant molts anys més. Gràcies a les persones que vaig conèixer estudiant Batxillerat i a les diferents situacions que vaig haver de travessar amb 16 anys, vaig començar a pensar, a debatre, a reflexionar, a tindre xarrades amb mi mateixa i a qüestionar-me el perquè de bastants coses. Era com si una part de mi ja sabera quina anava a ser la carrera que estudiaria dos anys després i estiguera preparant-me per al que hauria de fer d’ahí en avant si de veritat volia arribar a ser una bona periodista. A dia de hui, agraïsc haver crescut en un entorn que ha respectat les meues idees però que també m’ha animat a reflexionar i a no deixar mai de fer-me preguntes, com recorde ens va convidar a fer un professor de la carrera en l’última clase del curs. No sé molt bé si és alguna cosa amb la que naixes, eixa sensació d’inquietud davant les injustícies que no et permet quedar-te quieta i que et converteix en admiradora dels qui romanen en la indiferència, no se com poden. Pot ser sí vaig nàixer sent periodista, encara que no ho vaig saber fins bastants anys després. Recorde una volta vore el telediari amb ma mare i emocionar-me en sentir una terrible notícia, en eixe cas sobre un naufragi al Mediterrani. A la meua característica sensibilitat, que també va tindre que vore, es va sumar la impotència per no poder fer res, per no poder frenar aquesta situació tan angoixant que actualment continua succeint. Ma mare, en vore’m, em va dir una cosa que no se m’oblidarà mai: “Sí que pots fer una cosa, contar-ho”. Ahí vaig entendre que havia jugat bé les meues cartes escollint Periodisme com a primera i, vos ho confesse, única opció. Pot ser el meu esperit crític sumat a tindre el poder de contar coses bones, però també ser altaveu de les injustícies, és el que de veritat vull en la meua vida. Amb 22 anys seré previnguda, però si en algun moment el periodisme i jo prenem camins separats, tant de bo mai falte en mi la reflexió, les preguntes i el debat que, de moment, a tan bons ports m’han portat.