El millor ofici del món

Vaig voler ser periodista ja en el temps de descompte. Amb la selectivitat aprovada i estant de viatge de fi de curs per Itàlia, vaig pensar que comunicació audiovisual en la Universitat de València –en aquell moment encara no es podia estudiar periodisme en la pública relativament prop d’Alcoi– no era mala opció. Quatre anys després, recentment llicenciada i sense esperances de començar a exercir la professió a la meua ciutat, em vaig decidir a portar el currículum al desaparegut Ciudad de Alcoy. Als pocs dies em van entrevistar i ràpidament vaig entrar a formar part de l’aleshores extensa cartera de col·laboradors del periòdic. Ho confesse: no sabia escriure –entenga’s per escriure, redactar un article periodístic–.

Vint anys es compleixen aquest mes de juny d’allò. Vint anys de professió amb alguns temps de silenci al mig a causa dels vaivens laborals propis d’aquest ofici. Però després de tot, tinc una cosa molt clara: sent passió per aquest ofici que té a veure amb pocs i crec que un periodista no té per què ser-ho des del bressol, però sí per a tota la seua vida.

Soc periodista les 24 hores al dia de cadascun dels 365 dies de l’any. Soc periodista quan dorm, fins i tot els meus somnis són de periodista. Molts dels millors dies de la meua vida estan vinculats al meu treball. També alguns dels pitjors. Els meus principals maldecaps també me’ls ha provocat el periodisme, però no sé qui seria si no haguera sigut periodista.

Potser seria més feliç, tindria més temps lliure per a dedicar-li’l a la meua família. O per a perdre’l. Però no seria millor persona. Crec que el periodisme m’ha convertit en més solidària, més crítica, menys dogmàtica, més humana. M’ha ensenyat a relativitzar. El periodisme m’ha forçat moltes vegades a empaquetar el dolor propi i entendre que hi ha altres mons pitjors, històries amargues, pells en les quals no m’agradaria veure’m.

Algú em va dir una vegada que una bona carrera professional no es fa només de la mà d’un diari important. Tampoc he aspirat mai a treballar en un dels grans. Crec que enforteix molt més el periodisme local, la premsa de proximitat. Si algú publica que un polític de tal país és un corrupte, ningú atemptarà contra el seu titular. En canvi, a mi em demanen explicacions pel carrer per un article que no agrada.

Però jo sempre m’he sentit lliure. Mai ningú, en aquests vint anys, m’ha tallat les ales, ni els de dalt m’han dit “has d’escriure sense molestar”. Mai.

És veritat que treballar com a periodista s’està fent cada vegada més costera amunt, perquè la tecnologia juga en contra de la reflexió, perquè la immediatesa i les xarxes socials, estan esclafant al periodisme a marxes forçades.

Així i tot, encara queden supervivents –professionals i mitjans de comunicació– que sense renunciar a tindre presència en internet com a part de l’evolució natural que ha patit el sector, continuen practicant el periodisme tradicional resistint-se al canvi total de paradigma. Un d’ells és El Nostre Ciutat, hereu d’aquell històric Ciudad de Alcoy que va ser escola de periodistes durant més de 60 anys i que en aquest 2023 celebra el seu desé aniversari convertit ja en tot un referent de la premsa de proximitat.