Pere Cañellas: “El més intel·ligent era retirar-me ara, en plenitud”

Geni i figura fins i tot en la manera de dir adeu al que ha sigut la seua vida durant dues dècades com a professional. Pere Cañellas, un tros de la història del Patín Alcodiam, ha decidit penjar els patins. Res més anunciar la seua decisió en el seu perfil en internet les xarxes socials es van omplir de missatges d’afecte. L’etern 5 blaugrana marxa donant una portada al club de la seua vida, sense esperar res a canvi després de catorze anys de full de servei i amb la sensació que moltes vegades no ha sigut un dels seus. Deixa arrere una relació d’amor i odi i algunes ferides obertes que confia que amb el temps acaben cicatritzant. La seua vida va ser, és i continuarà sent l’hoquei, ara com a tècnic, on espera aportar tota la seua experiència i ésser un entrenador professional.

–Molts no  ho acaben de creure i van tindre la sensació que és una d’aqueixes decisions que va ser presa en calent, en el fragor de la batalla. Veient jugar a Pere Cañellas ningú diria que la seua condició de jugador d’hoquei té des de la setmana passada data de caducitat. Hi ha encara alguna mínima escletxa per a revertir la situació i posposar aqueix anunci de retirada?
–“El tinc plenament decidit i meditat. És el moment de dir adeu. Mai és fàcil i més quan hi ha darrere una carrera de vint anys com a professional. Preferisc deixar l’hoquei en plenitud de condicions, amb l’equip en OK Lliga, a punt d’entrar a Europa i disputant la Copa del Rei, que volent allargar la meua carrera i que tot el bo i bonic que estem vivint aquesta temporada acabe en un malson. Això em disgustaria i millor deixar-ho amb un bon sabor de boca. Sempre els vaig dir als meus que quan em veren fluixejar en la pista, que m’ho digueren, que no volia retirar-me amb la sensació d’estar arrossegant-me en una pista. Ara ha sigut a l’inrevés, la meua família i els amics m’han dit que m’esperara, que perfectament podia aguantar un temps més, aquessta sensació també la tinc jo, però el meu cap m’ha dit prou. No em veig totes les vesprades en un gimnàs com els joves de hui dia. Soc d’una altra pasta i és millor deixar-ho així, en plenitud. És el més intel·ligent. A la fi d’any ja ho vaig deixar caure, estava en eixe procés, tampoc vaig veure una reacció per part del club, per la qual cosa és millor que cadascun seguisca el seu camí”.

–Eres del Vendrell, una localitat costanera de Tarragona d’uns 40.000 habitants on l’hoquei és l’esport que més practiquen els xiquets. Els teus uns altres quatre germans van jugar a l’hoquei, les teues dues germanes van practicar patinatge i el teu pare va ser delegat del primer equip d’hoquei de la ciutat. No obstant això, mai vas jugar al Vendrell. Quant menys resulta curiós
–“Vaig tindre alguna proposta en diverses etapes de la meua carrera, fins i tot estant en l’Alcodiam van voler fitxar-me. També ara, quan es van assabentar de la meua intenció de deixar-ho, em van cridar perquè m’anara amb ells, com una manera de tancar el cercle. No negue que m’haguera agradat fer eixe pas, però no es van donar les circumstàncies adequades”.

–Vas ser un dels anomenats júniors d’or de la teua generació. Vas jugar al Barça i guanyar tot com a blaugrana. Fins i tot vas ser a la Selecció Espanyola, què recordes d’aquella època?
–“Va ser molt bonica, la veritat. Vaig fitxar pel Barça després del meu pas pel Vilaseca, on em van veure i em van incorporar a la seua pedrera. Vaig estar quatre anys, fins a júnior. Vaig tindre l’honor de formar part del que per a mi ha sigut el millor Barça de la història amb els germans Páez, Gaby Caire, Ramón Benito, Gabaldón, Egurrola… Impressionant. Vaig poder debutar amb ells jugant un minut en una semifinal de Copa enfront de l’Igualada després de ser expulsat David Páez”.

–Aqueix caràcter indomable i rebel ja va donar els seus primers símptomes en aquella etapa, sent júnior i havent debutat en el Barça
–“Llavors no es deguen les oportunitats d’ara, els ‘canteranos’ el tenien molt més complicat. Va haver-hi un partit on el meu cap va fer definitivament “clic”. Estava guanyant el Barça 11-1 al Vilanova i Figueroa no em va voler posar. Em vaig enfadar molt aquell dia”.

–Llavors arriba la proposta del Lloret?
–“Fitxen com a entrenador a Jordi Camps i demana que anem els quatre júniors d’or, com se’ns coneixia a Marc Torra, Jordi Carbó, Jordi Adroher i a mi. Els dos anys posteriors de deixar el Barça no van ser fàcils. Eres júnior i hi havia molts interessos en els equips. Va ser després de deixar el Lloret i fitxar pel Vilanova, també en OK Lliga, quan ho vaig passar veritablement malament. Em van apartar i l’entrenador només mirava als jugadors que havia portat ell”.

–Va ser llavors quan decideixes baixar un escaló i jugar en el que hui dia és l’OK Plata?
–“Sempre dic el mateix, jugar en el queera Nacional no és un desprestigi i el recomane a qualsevol jugador. A mi les dues temporades que vaig estar em van vindre molt bé per a créixer com a jugador i tindre minuts. Vaig fitxar pel Lleida i aconseguim l’ascens a OK Lliga. Després em va vindre a buscar l’Areces i fins a Astúries que em vaig anar. Allí vaig estar dues temporades. En la primera d’elles guanyem la Copa del Príncep, la primera que es va organitzar. Va ser una etapa que recorde com a molt afecte. No vam ascendir perquè no hi havia diners per a reforçar-se. Van pujar els que sí que ho van fer”.

–Entre ells l’Alcodiam, que en 2008 i amb 24 anys va ser per tu i vas ser un dels reforços del retorn de l’equip a OK Lliga. Va ser Diego Mir qui va avalar el teu fitxatge?
–“Sempre li estaré agraït perquè ell em portara a l’Alcodiam i, el més important per a mi, conéixer a la que hui és la meua dona i formar una família a Alcoi”.

–Imagine que arribaries amb la mentalitat que ho fan la majoria de jugadors que fitxen per l’Alcodiam, d’intentar rellançar la teua carrera com a equip trampolí?
–“Possiblement aqueixa era la mentalitat. Em sentia preparat per a jugar en OK Lliga, alguna cosa que no va succeir al Lloret i el Vilanova, era massa jove. No obstant això, no vaig tindre temps. A la segona temporada de ser ací ja era pare”.

–Camí de la teua catorzena temporada com a blaugrana, es pot dir que la teua etapa en l’Alcodiam ha sigut com un viatge en una muntanya russa?
–“Les he viscudes de tots els colors i he aprés de tot, tant del bo com el dolent. No obstant això, sempre va dir el mateix: ho tornaria a viure, he sigut feliç”.

–Amb quins records bons et quedes?
–“A nivell personal amb el gol que va suposar el primer empat que va aconseguir l’Alcodiam contra el Barça. Un altre gol meu enfront del Vendrell ens va classificar per a la Final Four de la Copa CERS en Bassano. També aquests deu anys que vaig ser capità. En el col·lectiu, els dos ascensos a OK Lliga i els dos títols de la Copa de la Princesa, a més del 3-2 enfront del Barça en la Copa on els vam tindre contra les cordes”.

–I entre els pitjors, els 32 partits de sanció que et van imposar i que va suposar estar una temporada sencera sense jugar?
–“Va ser molt dur, però sobretot per la impotència del moment. Damunt et diuen que encara havia d’estar content perquè m’hagueren pogut caure dos anys. Tot va ser perquè l’àrbitre va posar en l’acta que havia colpejat la porta del seu vestuari i que li vaig pegar una manotada, quan va ser un altre company. Sense poder-lo demostrar, tot va quedar entre la seua paraula o la meua”.

–Després va vindre aquell episodi d’enfrontament amb Sergi Punset que va acabar amb l’esquinçador capítol de concedir-te la baixa en plena temporada, el mes de desembre?
–“Les coses anaven malament, l’equip era últim i se’m va voler carregar molts mals. L’entrenador va dir que era el causant que hi haguera un mal ambient en el vestuari. El club tampoc em va donar suport i el millor era anar-se. Damunt es va accentuar tot perquè el meu sogre era el vicepresident i també va dimitir, igual que el meu cunyat Carlos Pérez va acabar la temporada però ja no ha tornat a jugar en l’Alcodiam”.

–En canvi tu sí que vas tornar a la temporada següent?
–“Vaig vindre amb la idea de portar l’Alcodiam de retorn a l’OK Lliga. No volia anar-me d’aquest club de pitjor forma de la qual vaig vindre. Vaig arribar i acabava de pujar i en tot aquest temps la meua idea ha sigut eixa, de deixar-lo tal com estava quan em van fitxar i si tot funciona com fins ara, fins i tot molt millor que llavors i amb l’orgull d’haver-lo deixat quan jo he volgut, que ningú me l’imposara”.

–Sorprén que després de tants anys en el club, no sols com jugador, també com a entrenador de la base, que l’anunci de la retirada haja sigut pel teu compte i que inicies una nova etapa al marge de l’Alcodiam
–“No guarde rancor a ningú, el millor en aquest moment és que cadascun de nosaltres seguim el nostre camí. No sé si el club té plans per a mi. Només sé que vaig comunicar la meua decisió amb temps. Des de llavors ha guardat absolut silenci. Vaig esperar que l’equip estiguera salvat per a comunicar la meua decisió, que no hagueren especulacions i el que no volia era esperar a final de temporada. Crec que era el moment adequat per a poder acomiadar-me de tots. No soc rancuniós i si l’Alcodiam em crida, em tindrà. Sempre estaré agraït al club per tots aquests anys que m’ha donat”.

-Amb el teu adeu es va amb tu una manera molt particular d’entendre aquest esport?
–“Sempre dic que estic fet a l’antiga, que em considere un jugador d’hoquei d’una altra època. Ara és un joc més físic, jo en canvi busque més jugar-me-la en l’u contra un”.

Quins són els teus plans de futur?
–“Per a aquest estiu ja sé que seré entrenador convidat a una concentració a Madrid de la Selecció Espanyola Sub’15. Estaré al costat de José Ramón López, Javi Sama i Carlos Cortijo, que és el seleccionador de la categoria. També estarà Guillem Cabestany, seleccionador absolut i que per a mi és com el Guardiola de l’hoquei. Serà com un màster per al que puga vindre després”.

–Tens somnis com a entrenador?
–“Molts i m’agradaria aconseguir títols que no vaig poder aconseguir com a jugador. No parle d’una Lliga, però sí d’una Copa del Rei o una CERS. Encara ho veig molt lluny, però com somiar és gratis, igual algun dia es fan realitat”.

–Et veus tancant el circule com a entrenador i dirigir algun dia al Vendrell?
–“No sé, mai se sap. Un germà meu està en la junta i en l’equip juga un nebot. No em disgustaria, la veritat”.

–Com entrenador eres igual d’impulsiu que com a jugador?
–“L’edat fa que el teu caràcter canvie. M’agrada assaborir el bon hoquei, encara que vull que els meus equips també tinguen caràcter i rebel·lia en determinats moments. Sé que els protagonistes són els jugadors, per això m’agrada que no sols estiguen contents els qui juguen habitualment, també vull que se senten partícips els que ho fan menys i tindre a tot el grup content”.