Viatjar al Brexit no és per a gent gran

ls viatges al Regne Unit per a estades curtes han deixat de ser aquell període relaxant i plaent que féiem en el passat per a convertir-se en un episodi de turment i angoixa. Ara ja no es viatja al Regne Unit, sinó al Brexit. I això té unes implicacions importants, ja que implica una tramitació ingent de paperassa en línia.

I, clar, viatjar al Brexit ja no és apte per a persones grans, i més en aquests temps de covid, com fàcilment entendran en llegir el present article. Ara, per a anar a eixe territori, s’ha d’haver fet prèviament un màster avançat de com omplir formularis i documents en línia de tota mena, abaixant-se les aplicacions escaients, i tindre els corresponents certificats covid digitals amb les dates de vaccinació de les dues dosis, el nom del vaccí, el nom del fabricant i el país on han estat administrades, etc.
Omplir formularis és un maldecap que no agrada a ningú, però que ara forma part del passaport d’entrada al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, en el seu nom oficial i complet. T’ho pregunten tot: dades personals, país d’on véns, països pels quals has passat, adreça completa del lloc on residiràs durant la visita, codi postal de la ciutat, telèfon, correu electrònic i alguna cosa més que ara no em ve al cap.

No em pregunten com es fa tota eixa paperassa perquè jo ho vaig posar tot en mans de la meua filla, ja que, a la meua edat, no sabia a quin sant encomanar-me per a eixir exitós de l’examen: si anar al meu centre de salut, als serveis socials o a una assessoria; si anar a la policia o a la guàrdia civil. Els dies anteriors al viatge em despertava de nit amb respiració fatigosa, amb por per si em faltara algun codi QR per algun lloc del mòbil i la companyia aèria no em deixara embarcar —per cert, ara sembla que Ryanair s’ha fet l’ama dels aeroports: a penes es veuen avions d’altres companyies.

Ah! Se m’oblidava dir que per a viatjar al Brexit cal demostrar que has contractat prèviament un test d’antígens ràpid entre els d’un llistat que el govern britànic prescriu. El que jo tenia, aconseguit per la meua filla i comprat per Internet no sé on, es deia Flowflex, i cal un altre curs de formació per a poder completar-lo correctament. De fer eixe test d’antígens, si has passat la primera part de l’examen, no t’has de preocupar immediatament perquè tens quaranta-vuit hores per a estudiar-te el prospecte: tot un detall. Transcorregut eixe període de temps, comença l’odissea prospectística amb la fase de preparació: llavar-te les mans, llegir les instruccions, veure que el producte no estiga caducat, obrir l’envàs, comprovar la capsuleta on, una vegada fet el test, esbrines si el resultat és positiu, negatiu o no vàlid.

Quant al procediment del test, em permetran que no els relate els dotze passos de com es du a terme l’experiment amb els líquids corresponents quan ja t’has introduït un bastonet especial al nas, fins a un lloc on la punta del dit no arriba quan te’l furgues. Introduït el bastonet en l’orifici nasal, has de pegar-li cinc voltes fins que t’isquen les llàgrimes. Després passes a l’altre forat del nas i fas com en la frase anterior. Si t’han eixit les llàgrimes pels dos ulls, vas ben encaminat: estàs fent-ho bé. El bastonet, a continuació, s’introdueix dins una proveta amb un líquid i se li donen unes quantes voltetes amb els dits polze i índex. Finalment, es deixen caure quatre gotetes d’eixa solució en el foradet de la capsuleta i esperes de 15 a 30 minuts. El resultat s’envia, no sé exactament a on, després d’haver-li fet una fotografia al codi QR de la capsuleta. No sé on degué fer la meua filla el màster de tot açò, la veritat. Ah! També hi ha un codi QR (només faltaria!) per si de cas volen veure un vídeo de demostració d’eixe test ràpid d’antígens.

Jo ja havia estat resant tota la setmana anterior per a no oblidar cap document dels descrits i poder recordar bé on trobar-lo al mòbil, que eixa és una altra. Doncs bé, encara se’m va oblidar una oració per tal que en el vol no eixira cap cas positiu de covid, perquè eixa incidència fortuïta suposava deu dies d’aïllament allà on et trobares. I, efectivament, això que no volia que passara, va passar. Només arribar a casa de la meua filla, em van telefonar de la National Health Service (NHS) -—a Seguretat Social britànica— per a comunicar-me que s’havia registrat un cas positiu per covid al meu vol, que em farien unes preguntes i que la conversa es gravaria per motius de seguretat i millora del seguiment del meu cas (tots eixos formulismes que ja coneixem). I que havia d’aïllar-me durant deu dies. Em van preguntar si havia rebut les dues dosis de la vaccinació, de quina companyia farmacèutica, les dates, el codi postal d’on em quedava, etc, etc, etc. No sé per què tanta pregunta, si ja ho sabien pels formularis emplenats. En fi.

En aquella telefonada em van passar en comunicació amb un altre telèfon, el 199 (telèfon covid d’allà). Més preguntes: si tenia calentura, si tenia medicines, si tenia menjar a casa, si pensava seguir l’aïllament… i em van dir que, en cas de tindre algun problema, els podia telefonar a eixe número. La telefonada es va repetir durant deu dies, persecució a la qual no tinc res a objectar. Veig l’interés mostrat per la NHS del govern conservador i els ho agraïsc sincerament.

Com vostés ja es poden imaginar, jo, com a ciutadà europeu responsable, em vaig aïllar deu dies sense eixir de casa, en un país que va per lliure en tot respecte a les normes de distanciament social, ús de màscares on cal, etc., en un tren pilotat per eixe desgrenyat de Boris Johnson que crec que descarrilarà més prompte que tard per les promeses incomplides: falta d’ajuda a les llars més pobres i a les regions desfavorides del nord d’Anglaterra —les circumscripcions del conegut “cinturó roig” o “mur roig”, districtes històricament laboristes, però que van passar a mans conservadores en les eleccions de finals de 2019—. Encara com, que en els supermercats no vaig trobar res a faltar, tret d’un dia que no vaig poder comprar bròquil enlloc, en un país que en produeix a punta pala. Les gasolineres tenen combustible i no he vist vehicles fent cua per a repostar fora del que és normal. Pel que fa a les carreteres, l’A1, si més no, va atapeïda de camions en les dues direccions.