Ximo Llorens: “El Teatre és per a gaudir-lo, no per a patir-lo”

Alguns identifiquen al polifacètic Ximo Llorens com el Woody Allen alcoià, tant per la seua semblança física com pel seu talent creatiu. Acaba de guanyar per segona vegada el Premi Evarist Garcia de teatre breu en valencià que convoca la Diputació d’Alacant, amb l’obra ‘Els embruixats de Clichy’. Serà Tomás Mestre, l’altre guanyador d’aquest premi en dues ocasions, qui dirigisca la seua lectura dramatitzada el pròxim 30 de novembre en el Teatre Arniches d’Alacant.

“Els concursos literaris serveixen a nivell alimentari –diu Llorens– a mi la glòria literària m’ha donat completament igual. El que m’interessa és guanyar el premi. Després de tota la vida escrivint, desenvolupes un sisé sentit per a saber què fer en un concurs determinat perquè te’l premien.”

El primer concurs literari
Amb 11 anys, va presentar el seu conte ‘També hi ha torró en el cel’ al concurs convocat pel periòdic Ciudad. I ho va guanyar. Des de llavors no ha deixat d’escriure. Primer en el mateix diari Ciudad com a periodista. “Quan estava en la redacció, feia les telefonades a primera hora del matí i em posava a redactar…quan arribaven els meus companys jo ja havia acabat el meu treball del dia. I clar, em passava el temps donant voltes i molestant als companys. Ramón (Climent, el llavors director), es posava dels nervis” .

Després com a dramaturg, Ximo Llorens va fer seua la frase de Schopenhauer: “Tria un treball que t’agrade i no hauràs de treballar ni un dia de la teua vida”. “M’he passat la vida teclejant –explica– sobretot de teatre. M’ho pense molt, però a l’hora de fer-ho, ho escric ràpid. El teatre és molt immediat. Està tot concentrat en quatre parets i ací passa una cosa normalment en una unitat de temps”.

50 aniversari de ‘Les cadires’ de Ionesco
El verí del teatre li ho va inocular Adolfo Mataix en 1972, en donar-li un paper en ‘Les cadires’, de Ionesco. Va ser en el Teatre Circ d’Alcoi. “La sensació que tinc en pujar per una escaleta, eixir pel lateral i que t’enceguen les llums…no se m’ha oblidat mai en la vida (…) Adolfo està pensant a tornar-la a fer per a commemorar els 50 anys del clàssic universal del teatre de l’absurd… i jo eixiré fent el mateix paper, el d’orador, amb la cara pintada de blanc i el barret”.

Ha freqüentat el teatre professional i no li agrada. “En el moment en el que intervenen els diners –explica– tot el que és un goig i un gaudi es converteix en un sofriment. Si no ix bé, ni menges, ni cobres; perquè no vens l’espectacle. A vegades eixa pressió és aclaparadora. Jo no vull fer teatre així… Vull gaudir del teatre, no patir-lo”.

No puc, tinc assaig
Em conta que va deixar sola a la seua llavors núvia (hui la seua dona) en la discoteca de moda un dissabte a la vesprada, perquè s’havia d’anar a assajar.

Fa 6 anys, li van extirpar un tumor en el fetge, per una metàstasi de càncer colorectal, després de negar-se a rebre sis sessions més de quimioteràpia. “Quasi la ‘palme’ – diu- ho tenia assumit. Però l’endemà passat de la intervenció, ja estava assajant Poncela… em preguntaven: no et fa mal? I jo els contestava: el dolor típic de quan et lleven un tros de fetge” (riu).

Ara prefereix papers actorals més curts, com el que té en ‘La Tortuga de Darwin’, amb la qual està de ‘bolos’. Si no l’han poguda veure, no es preocupen. Teatre Circ actua a Alcoi els dies 11 i 12 de desembre.

Per si això fóra poc, està muntant l’obra de Molière ‘El cornudo imaginario’. Una peça que desenvolupa un conflicte de gelosia, en el qual tot són falses aparences.

Creuen que li queda alguna cosa per fer a Ximo Llorens? Sí: li falta escriure una novel·la, encara que diu que seria com “ingressar en un monestir”, per la disciplina diària que necessita… Ho aconseguirà algun dia? Facen les seues apostes…