Carraspo, el primer ídol ciclista local

Els actes del 60 aniversari de la Unió Ciclista Alcoi ha vingut a refrescar la memòria d’un esport que va ser part important de la societat local i que també va tindre els seus ídols. Sempre es diu que Blas Domingó Llidó va ser el primer i únic professional que va tindre la nostra ciutat, però no va anar realment així, ja que dues dècades abans la nostra ciutat va comptar amb un ciclista que va arribar a guanyar-se l’afecte de l’afició local. Va ser un corredor atípic per la seua envergadura, guanyador de moltes carreres no sols locals, en l’àmbit de la Comunitat. Va córrer amb René Marigil, Bahamontes, Poblet i Bernardo Ruiz. Va penjar la bicicleta amb 24 anys per a casar-se i després muntar el negoci que li va fer encara més popular a la nostra ciutat. Parlem de José Lerma ‘*Carraspo’, llegenda viva del ciclisme alcoià.

Carraspo va ser un ciclista prematur en tot. Va començar molt jove a córrer i també es va acomiadar massa prompte, quan molts corredors comencen a madurar després d’anys d’aprenentatge. Va poder ser un ciclista diferent, atípic per a l’època, en la qual els grans ídols eren escaladors. La impressionant planta que atresorava va poder portar-li a ser un cotitzat rodador. La seua especialitat eren els descensos jugant-se la vida. No coneixia la por i sabia que era un terreny propici per a traure rèdit als seus rivals. Aquell atreviment en els descensos li va costar excessius disgustos, moltes caigudes innecessàries, que encara hui, als seus 85 anys, s’aprecien les petjades en el seu cos en costelles i cames. Va acabar sent la raó de la seua prematura retirada en 1960, amb tot just 24 anys.
Precisament l’apel·latiu de Carraspo li ve per la seua envergadura. ‘Pepín’, com era conegut familiarment, va passar a dir-se Carraspo perquè un amic de carrer li va comparar amb una carrasca quan va preguntar pel seu parador. José Lerma va nàixer a Paterna, d’on era el seu pare, moliner de professió. La seqüeles de la Guerra Civil espanyola van portar al seu progenitor fins a l’empresonament a França. Va ser una infància feliç fins que per pressions del franquisme, va haver de vendre les propietats, el negoci i començar una nova vida a Alcoi, la localitat de naixement de la seua mare, Herminia Mataix.
Les conseqüències d’aquells anys d’empresonament i repressió van acabar passant factura al seu pare, que va morir en 1948, quan el jove Pepito comptava amb 13 anys. Un després, ja assentats a la nostra ciutat, la seua mare va començar a vendre verdures –va tindre més tard un lloc en el Mercat de Sant Roc– i ell a repartir refrescos. En aquells dies la seua afició per la bicicleta era notable. El regal de comunió va ser una BH blava i temps després es va comprar una bici de carreres que li va costar 30.000 pessetes, una dinerada per a l’època, amb la qual va començar a córrer a Burjassot.
1950 anava a ser un any molt important en la seua carrera com a ciclista. Començava a alternar amb personatges ciclistes de l’època com Baqueret, Elías, Jover, Toni ‘el Carnicer’, Pintoret. Manolet, Carxot o Rodríguez. Junts van crear aqueix any el Club Ciclista Alcoi i també va disputar la seua primera carrera en el Viaducte. En aquells dies, el Front de Joventuts organitzava diverses proves i en una d’elles li van donar 50 pessetes de premi, “que era el mateix que guanyava a la setmana repartint ‘llimonades”. Aquell detall va canviar per sempre la seua percepció del ciclisme i va començar a entrenar més de debò.
Segons diu, en 1951 es va celebrar la primera edició del Trofeu Sant Jordi, però no consta enlloc perquè es van extraviar els papers amb els resultats quan van arribar a Alacant. Recorda que aquell dia Carxot va fer quart, cinqué Rodríguez i ell, amb tot just 15 anys, va acabar cinqué. “La carrera es va disputar un 23 d’abril, jo estava de repartidor i vaig haver d’anar el dia d’abans al Cercle per a parlar amb Rafael Pastor, que em va donar permís per a córrer”, repassa.
La primera edició de la qual es té constància va ser la del 52. Aquella carrera la va guanyar Catalá, de Carcaixent, i segon va ser René Marigil, després un ciclista notable de l’època. Carraspo va entrar “el 10 o el 11, no recorde exactament”. Aqueix mateix any va decidir córrer la Volta a València que es va disputar en set etapes. “En la primera, Macastre-Algemesí, vaig acabar últim. No ho sabia i quan arribem a meta va vindre Luis Puig a donar-me un sobre amb 200 pessetes. No m’ho creia. Tenia la il·lusió per arribar a Alcoi en la quarta etapa, que partia des d’Algemesí. Se’m va trencar la llanda i vaig haver de retirar-me. Aqueix diumenge, la Unió Alcoiana va organitzar el primer trofeu ciclista i el vaig guanyar. Va ser emocionant arribar primer a la Plaça d’Espanya. Setmanes després vaig fer tercer a Ibi i també vaig disputar algunes carreres més”.
A l’any següent va viure un altre moment important de la seua carrera. Va arribar a ser líder de la Setmana Fallera i va entrar segon en l’etapa amb final a Alcoi. En 1955 es va traure la llicència professional de quarta categoria. Era específica per a ciclistes menors de 20 anys. Va sorgir la possibilitat de disputar la Volta a Andalusia. Aquell any es va avançar al 30 de gener perquè estigueren totes les figures del moment. El jove Carraspo es va anar fins a Màlaga amb les 1.000 pessetes que li havia donat la seua mare. Mentre es desplaçava, va arribar a la seua casa una carta en la qual l’organització s’eximia de pagar dietes als aficionats. Només va disputar la primera etapa, guanyada per Poblet a l’esprint i en la qual ell va entrar en l’escamot principal.
A Alfarrasí va guanyar la primera edició i encara es recorden d’aquella victòria. Fa poc li van convidar a tallar la cinta. També va ser tercer en Lliria, subcampió de Llevant i va aconseguir infinitat de llocs importants en la seua tala però intensa carrera com a ciclista. “Vaig anar un corredor de la meua època, on el desconeixement era absolut. Em recorde una vegada a Benissa, que abans d’una carrera estava jo allí tranquil·lament menjant-me un entrepà de sobrassada i allò va fer molta gràcia als professionals. Vaig arribar a anar a Barcelona per a veure un metge prestigiós de l’època i tractar de millorar el meu rendiment. Record que em va comentar que als 25 anys el meu cos anava a assimilar tots els entrenaments dels anys anteriors. No va haver-hi temps, ho vaig deixar amb 24 i em vaig casar. Vaig estar cinc anys sense agafar la bicicleta i després em van requalificar per a córrer en aficionats”, recorda.
Si com a ciclista va arribar a ser un ídol, possiblement el primer a nivell local, la seua popularitat va augmentar quan va muntar Cicles Carraspo al carrer Sant Miquel 16. Durant trenta-quatre anys va mantindre el negoci de venda i reparació de bicicletes en aquell xicotet racó fins que en 1993 va decidir mudar-se a L’Albereda, botiga que ara regenten els seus fills. “He sigut molt feliç, la bicicleta ha sigut la meua vida en el món de la bicicleta. Ha sigut la meua vida”, assegura per a finalitzar tenint un record per a la seua mare. “Va ser el meu gran suport sempre”, confessa emocionat.